El coronavirus ens ha posat un mirall a sobre la taula. On veiem l’impacte econòmic i social, col·lectiu i individual d’aquesta pandèmia. Ens ensenya la fragilitat, les esquerdes i les vergonyes d’aquest model social que han construït per a nosaltres durant massa anys. És realment impossible descriure tantíssimes coses que avui, m’agradaria pensar, veiem una mica més clares que fa dos mesos. Si el context actual ens ha aportat alguna cosa positiva, és disposar d’un temps de pausa i reflexió. Una oportunitat per revisar-nos, qüestionar-nos i preguntar-nos si realment la societat que volem, toca construir-la sobre els mateixos pilars que fins ara. O per contra, pensar col·lectivament unes noves bases. Som moltes les que ens decantem per la segona opció. 

En el reflex del mirall, des d’una mirada profunda i crítica, veurem la dicotomia principal que fa anys que el sistema reprodueix: capital vs vida. Més enllà d’un eslògan, sintetitza i resumeix moltíssimes coses que intentaré anomenar breument. I citar espais on poder ampliar, ara que tenim temps, aquest conflicte. 

L’engranatge econòmic i la reproducció del sistema preval per sobre la salut de les persones

L’engranatge econòmic i la reproducció del sistema preval per sobre la salut de les persones. Només cal veure quan va costar decretar el confinament total i el poc temps en què s’ha tornat a permetre les activitats econòmiques no essencials. Enviar a les persones a la feina era enviar-les al contagi. I així s’ha fet. Aquesta decisió política s’ha pres per acatar les ordres que el capital (Ibex35, FMI, etc) dictamina. Per seguir mantenint els seus ingressos milionaris. Alhora, s’han permès ERO’s i ERTO’s sense protegir les treballadores. I tampoc no s’ha pres cap mesura pensada per a petits negocis. Beneficis del capital vs la vida de les persones. Sindicats com la COS o la CGT són els únics que han plantat cara i han ofert eines per protegir-nos (es poden consultar als seus perfils de xarxes socials). El mirall també ens mostra com els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, fa anys que van deixar de representar els interessos de les treballadores i dels seus propis sindicalistes de base. Sindicats de classe forts, són l’únic antídot i autodefensa que tenim.

També podem veure que no s’ha fet cap política per garantir ingressos a les persones (via Renda Bàsica Universal per exemple). I tampoc s’ha pres cap acció real per reduir-nos les despeses: ni suspensió del pagament de lloguers, hipoteques o subministraments bàsics (aigua, llum o gas). Aquestes decisions polítiques pretenen, un cop més, salvar els beneficis milionaris als gran lobbys energètics, així com a la banca i als fons voltors que disposen de milers de pisos. De nou, els beneficis del capital vs la vida de les persones. Els sindicats de barri i de llogaters porten anys de lluita en aquest sentit. 

Fa anys que som conscients que les treballadores assalariades no som més que carn de canó pel sistema. Però el mirall ens ensenya que a dia d’avui en un capitalisme globalitzat, ser propietari d’un negoci, ser autònom o tenir un pis en propietat no et converteix en res més que en un treballador qualsevol. Mes carn de canó pel sistema. La fal·làcia neoliberal de ser un emprenedor i perseguir els teus somnis de forma individual, per així aconseguir èxit, riquesa i ascens social, és això, una fal·làcia. La crisi de la COVID-19 ens ha dibuixat clarament l’existència de les classes socials. I en quina d’elles ens ubiquem tots i totes nosaltres. Quan cap mesura política et beneficia. I per contra, totes les (no) mesures et perjudiquen, potser és mes clar que el teu lloc és amb les treballadores. M’agradaria pensar que el mirall ens farà agafar consciència de classe. I entendre que en la disjuntiva capital vs vida, un paral·lelisme més de la lluita de classes, ens situa a les treballadores dins la vida. Però una vida que valgui la pena ser viscuda.

Hi ha també altres aspectes que el mirall ens ha ensenyat. La petjada ecològica que provoca el creixement infinit del capitalisme. Destruint ecosistemes i equilibris naturals. Això obre les portes a pandèmies actuals i futures. Ecologistes en Acció, la Yayo Herrero o el Jorge Riechmann ho desenvolupen més i millor. Alhora, també veiem com a aquelles petites productores, les que cuiden la terra i ens alimenten amb productes de qualitat i proximitat, se’ls prohibeix tenir una parada al mercat. I els comerços del barri fan mans i mànigues per sobreviure. Mentrestant, grans superfícies com Mercadona, espais tancats i productes de dubtosa qualitat alimentària, segueixen monopolitzant la distribució d’aliments. Perpetuant que el seu propietari, per exemple, segueixi sent una de les fortunes més grans de l’Estat. Capital vs vida altra volta. Protegir la terra i canviar el model alimentari és més necessari que mai. Defensar les petites botigues, les que omplen de vida els carrers i places ara que veiem i enyorem la importància de la vida al carrer, també. Arran de Terra (que forma part de la XES), Ramaderes de Catalunya o l’Assemblea Pagesa entre moltíssims altres, són col·lectius que lluiten per la nostre sobirania alimentària.

Es veu evident doncs, que superar aquest model econòmic és imprescindible. Una economia planificada que sigui capaç d’aturar-se per protegir-nos. Una economia i model social on la propietat dels serveis essencials per a la vida (habitatge, llum, aigua, alimentació...) no estigui en mans privades. Apostar pel decreixement, el comerç local i la producció ecològica. Una industria a petita escala sense multinacionals ni lobbys financers. Una gestió col·lectiva i democràtica dels mitjans de producció, per produir allò necessari. Perquè no es mercantilitzin drets, per garantir-nos una vida digna. Acabar amb el capitalisme o ell acabarà amb nosaltres.