Al llarg d’aquests dies de confinament forçat he aprofitat per rellegir, per retornar a algunes lectures que m’han ajudat a passar millor les llargues hores de reclusió, i d’entre aquestes, vull destacar (i compartir) una petita joia del professor de literatura i assagista italià Nuccio Ordine (Diamante, Itàlia, 1958) que l’encapçala un bell i suggeridor títol: «Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal».

Per què el trec a col·lació? Doncs per diverses raons, però per dues especialment i que faig meves completament, sense fissures. La primera que els llibres, els bons llibres, tenen una importància cabdal per poder comprendre el món en què vivim, que els bons llibres ens transformen, dipositen en nosaltres, lectors, d’una manera lenta però constant, les claus per poder entendre que els homes, els éssers humans, no som illes, sinó que formem art d’un únic continent. La segona i no menys important, -i aquí connecta amb la tasca docent que al llarg dels darrers trenta-sis anys he dut a terme – perquè per a ell (reitero: i per a mi) «l’ensenyament, l’educació constitueixen una forma de resistència a les lleis omnipresents del mercat, a la mercantilització de les nostres vides, al temible pensament únic.»

El contacte personal entre discents i entre docents i discents el crec bàsic i insubstituïble

Des del passat dia tretze de març fins avui dia, els centres escolars han romàs tancats a causa de la pandèmia de la Covid 19 i els docents se les han hagut d’empescar (amb unes dosis de voluntarisme innegables!) i arremangar per tal de no deixar aturada l’activitat lectiva amb els efectes lesius que això hagués comportat per a l’alumnat... com? Treballant des de casa, a través de la xarxa, a través de les tecnologies de la informació i comunicació que els ha fet retrobar / redescobrir com d’útils poden ser les eines informàtiques (i dic retrobar / redescobrir perquè ja eren aquí, però que per raons que ara no vénen al cas eren poc o infrautilitzades)... com d’útils, deia unes línies més amunt, però també com d’absorbents, tant, que et poden arribar a sostreure bona part del teu propi temps i espai personals... i repeteixo pregunta i paraula: com? Doncs estant connectats les 24 hores del dia al llarg dels set dies de la setmana..., i a parer meu, això no és ni bo ni desitjable.

Crec, a més, que aquesta situació d’ensenyament, permeteu-me l’expressió, in streaming pot amagar (i de fet, amaga) un altre perill latent, que és el d’oblidar que l’escola, els centres escolars en general, són també espais d’encontre, de socialització. El contacte personal entre discents i entre docents i discents el crec bàsic i insubstituïble, ja que és precisament aquest contacte el que crea vincles i lligams que permeten i possibiliten l’existència de les «bones escoles»... i no és pas cap secret que les «bones escoles» no les fan ni les pissarres multimèdia, ni les tauletes, ni els ordinadors personals ni els directors executius, sinó que les fan només els bons docents, aquells que, en paraules del mateix Nuccio Ordine: «renunciant als ‘mitjans coercitius’ actuen de tal manera que l’única font de respecte per part de l’alumne la constitueixen les qualitats humanes i intel·lectuals del docent mateix».

I encara seguint amb Nuccio Ordine: «Al docent li correspon la missió delicada de fer comprendre als seus estudiants que l’ensenyança és una gran oportunitat que la societat ens ofereix per ajudar-nos sobretot a fer-nos millors, dones i homes lliures amb la capacitat de saber viure.» I en aquest punt les sàvies paraules d’Ordine connecten amb les d’un altre gran home i una de les ments més preclares de tots els temps, Albert Einstein (1879-1955); heu-les aquí: «L’escola hauria de tenir sempre com a objectiu que el jove la deixi com una personalitat harmoniosa, no com un especialista. (...) El desenvolupament de la capacitat de raciocini i de pensament crític hauria d’establir-se sempre com la prioritat, i no l’adquisició d’un coneixement específic.».

I per acabar, goso fer-ho amb una recomanació, que no és altre que la de llegir un altre llibre del mateix Nuccio Ordine, que du per títol «La utilitat de l’inútil. Manifest». Una petita joia, just 167 pàgines, que ens ajudaran a conscienciar-nos que les coses que avui es consideren inútils perquè no produeixen guanys – la filosofia, la literatura, la música, l’art – són les que més ens calen per fer la humanitat més humana... en resum: fer coses no tant per guanyar diners sinó per cultivar l’esperit.