El 13 de gener de 1898, Émile Zola, escriptor francès, màxim exponent de la literatura naturalista, va escriure al diari L’Aurore una carta al President de la República francesa, titulada J’accuse, on va acusar el govern d’antisemitisme i de la presó il·legal que patia Alfred Dreyfus, oficial de l’exèrcit. 

Jo no soc Zola i no em sento capacitat per emetre un veredicte sobre la gestió de la pandèmia del coronavirus. A més, és molt fàcil judicar ‘a toro pasado’. Les crítiques han de ser proferides en el moment dels fets, seguint la famosa fórmula dels casaments, vigent des del segle XVI, allò del ‘que hable ahora o que calle para siempre’. 

No, em limitaré a exposar, i no uns fets, ans la transcripció literal del que apareixia a les portades del diari El País durant les setmanes inicials d’aquesta pandèmia, que ha sacsejat la nostra concepció de la realitat. Meves, això sí, són les preguntes. Som-hi.

Els dubtes són els esglaons que no ens porten enlloc, però que ens allunyen de la nostra estupidesa

El 21 de gener, per primera vegada, el diari ja fa referència a un virus letal que s’expandeix per l’Àsia. PREGUNTO: Algú del nostre país ja ho sabia abans que sortís a la premsa, o era un cop més el modus operandi que sol funcionar en aquestes latituds? 

El 22, 23, 24 (quan la Xina aïlla a 21 milions de persones per frenar la malaltia i ja hi ha 7 nacions amb gent infectada), la noticia queda confinada més enllà de la pàgina 20. PREGUNTO: Per què el tema només mereix les planes 20, 21, 23 i 27 del diari?

El 25 de gener, França detecta els tres primers casos a Europa. PREGUNTO: Se’n recorda la memòria col·lectiva (que sovint negligim) de la grip asiàtica de 1957 o de la grip de Hong Kong de 1968?

El 29 de gener, el tema ja provoca una editorial. PREGUNTO: Fins a aquell moment no havia generat prou expectativa con per ser el tema del dia?

El 31 de gener, l’OMS declara l’emergència mundial davant l’expansió del coronavirus i es declara l’alerta internacional. PREGUNTO: Els epidemiòlegs de casa nostra havien llegit El Genet Pàl·lid, de Laura Spinney, sobre la grip espanyola de 1918?

L’1 de febrer es detecta a La Gomera el primer cas a España. PREGUNTO: Hi havia interès real a casa nostra pel que passa en aquella petita illa de Les Canàries?

El 2, 3, 4 i 5 de febrer el tema sobreviu a les pàgines 24, 25, 30 i 31. PREGUNTO: Quines eren les notícies que mereixien més seguiment en aquells moments?

El 5 de febrer, les companyies LG i LZT decideixen no acudir al Mobile per por al contagi, compareixença agreujada el 8 de febrer per noves desercions. PREGUNTO: Per què, ara sí, la noticia ocupa les pàgines 2 i 3 del diari?

L’11 de febrer, el virus fa tremolar el Mobile. Tot i això, el Ministerio de Sanidad, la Generalitat i l’Ajuntament insisteixen que tot està preparat per organitzar la fira amb total seguretat. PREGUNTO: Inconsciència o… què?

L’11 i 12 de febrer, l’OMS declara el virus com a ‘enemic públic global nº 1’. El diari ho explica a les darreres planes. PREGUNTO: Per què Mariano José de Larra va escriure allò de ‘Vuelva usted mañana’?

El 14 de febrer, el Gobierno i l’OMS posen en qüestió el tancament del Mobile. PREGUNTO: En què quedem? A més, el ministre Salvador Illa declara: ‘No hay ninguna razón de salud pública que impida la celebración de eventos de este tipo’. PREGUNTO: Qui va aconsellar al filòsof per fer aquesta agosarada declaració? 

El 16 de febrer, un article del suplement dominical ‘Ideas’ dictamina de manera categòrica ‘El virus més contagiós és la por’. PREGUNTO: La por al virus o la por a la ineficàcia humana?

El 17, 18, 20, 21 de febrer, cap noticia. PREGUNTO: Hi havia, potser, fets aquells dies de molta més transcendència?

El 22 de febrer, Itàlia aïlla 10 pobles. PREGUNTO: La proximitat arriba a inquietar el consell d’assessors del president?

El 24 de febrer, l’OMS parla de pandèmia. Fins a final de més, i sempre a les darreres planes del diari, es parla sobretot de caigudes de la borsa, de l’Ibex 35. PREGUNTO: Interessa realment el problema de la sanitat, en franca degradació des de fa més de una dècada?

M’aturo aquí. No vull entrar a exposar els fets del mes de març, és el tram que suscita més elogis i crítiques. M’he limitat voluntàriament al començament de tot aquest flagell i els seus evidents despropòsits.

Com he comentat abans, jo no sóc ningú per jutjar, condemnar o absoldre. M’he limitat a transcriure retalls de premsa i et toca a tu, estimat lector i ciutadà d’aquest país, de fer les valoracions pertinents i crear la teva pròpia opinió. I exercir amb ple dret aquell principi que trobo inexorable: “Els dubtes són els esglaons que no ens porten enlloc, però que ens allunyen de la nostra estupidesa”.