El passat dissabte es van complir 10 anys de la sentència del TC que trinxava l’Estatut que, amb tant d’esforç, sacrifici i renúncies, havien pactat la nació dominant, la castellana, i la sotmesa, la catalana. Hem copsat un ampli ressò de l’efemèride en els mitjans catalans i silenci en els espanyols. Una mena d’editorial que palesava prou bé les emocions, diametralment oposades, amb què una dècada després es contempla un escenari que jo veig devastat.

Escriure sobre el que ha passat en el decurs d’aquests anys fa mandra, ni que sigui perquè opinions molt més preparades que la meva, han signat centenars de milers de pàgines, publicat milers de treballs, escrit centenar de llibres per disseccionar el tema. Un resum: som mostra que al cap dels anys Catalunya alça el cap quan fa memòria del munt de derivades, mentre Espanya l’acota. Vol dir això que Espanya ha perdut i que Catalunya ha guanyat la contesa? No. Tant obvi és que nosaltres no hem guanyat, com que ells l’han perdut.

L’independentisme de baix, la dignitat d’alguns líders, presos o no, ens marca el camí

És obligat recordar que aquell estatut va néixer empès per voluntats positives de la immensa majoria dels catalans, brindava una oportunitat d’or a Espanya, ni que fos per validar el que Ortega i Gasset en deia conllevancia. Si Espanya hagués acceptat aquell estatut -convenientment retallat- probablement, pel decurs d’una generació, hauria aconseguit una certa pacificació, o almenys hibernació, del problema catalan.

Però la Castella rància, la més tronada, la decadent nació castellana que «desprecia quanto ignora» -que és molt- va encomanar a el TC, conformat en bona part per jutges ja obsolets (fins i tot un de difunt) fumadors habituals d’havans en les places de braus, liquidar el fons i la forma d’una llei que havia estat refrendada per tots els organismes espanyols, i el que és inacceptable i antidemocràtic, pel poble de Catalunya. A partir d’aleshores, no sé si per estultícia, o per un magne error de càlcul, la tempesta perfecta prenia cos, proveïa de la certesa que els ponts bàsics havien estat destruïts. Que era impossible la reconstrucció.

Ara, deu anys després, almenys s’han liquidat les hipocresies amb que es justificaven massa coses. No som pobles germans, sinó dues nacions amb maneres de fer molt diferents. Espanya ha hagut de reconèixer que és inviable econòmicament sense l’espoli continuat de la riquesa catalana. I que sense el factor equilibrant d’una Catalunya més progressista, és a mans d’una dreta que no amaga la rancior cavernària, el desequilibri suïcida que l’ha avocat a buidar mitja Espanya per engreixar una capital artificiosa, magnificada enmig del no res. Un estat pres d’estructures incapaces d’evolucionar, de renunciar a un seguit de privilegis que tenen molt de política a la dreta de la dreta, engreixada amb els privilegis que s’han atorgat generació rere generació. Una Espanya que per mantenir una unitat ferma en la forma física, però esmicolada en la part moral, no dubte a fer ús de la força més barroera, encara que això li suposi posar-se a nivell de «democràcies» com Turquia o Rússia. Mostrant impotència, impossibilitat per oferir res que pugui refer ni que sigui mínimament una relació que no sigui tòxica amb Catalunya. Per cert, que hi ha algun ingenu que és cregui que la «taula de diàleg» serveixi per res que no sigui fer bullir l’olla als principals protagonistes, PSOE o ERC? A aquell que hi cregui, juro que m’agradaria conèixer-lo.

Però impotència també per part nostre, de l’independentisme. Impossibilitat de doblegar, amb la correlació de forces actuals, una Espanya a qui no importa perdre un ull sempre que nosaltres quedem cegs. Incapacitat per portar cap a la nostra banda a aquells catalans, en bona part masoquistes, a qui no importa ser igual de perjudicats que nosaltres per l’espoli espanyol, víctimes del seu nacionalisme hispà. O de la seva covardia. O de l’estultícia ignorant.

Honestament, crec que «el tenim pressa» no té futur, però que en canvi el té tot el treball constant, la feina persistent, el deixar a banda uns quants lideratges imbècils que prefereixen anar a l’encalç d’un poder, (per enèsima vegada s’ha mostrat fictici) pel miratge de seure en cadires vellutades, pel delit per trepitjar moqueta. Encara que només sigui en base a indignitats.

Només el poble salva al poble. Honestament jo ho crec. L’independentisme de baix, la dignitat d’alguns líders, presos o no, ens marca el camí. Persistència i dignitat. Amb l’ús adequat d’aquestes eines, ho tornarem a fer. Però llavors ho hem de fer bé, perquè és dels errors on cal aprendre. Certament, crec que la majoria del poble de baix, quan ensumi l’oportunitat, està disposat a tornar a jugar-se-la. Per contra, aquells que veiem embrancats en miserables lluites de campanar espero, ni que sigui metafòricament, que es fotin daltabaix.