Ara fa 10 dies es van complir 10 anys de la sentència que derogava 14 dels 223 articles de l’Estatut d’Autonomia de 2006, després del recurs presentat pel Partit Popular. El President Maragall n’havia set el principal impulsor, ja abans d’esdevenir President de la Generalitat. El President Montilla va avisar públicament i política de la desafecció ciutadana que causaria una sentència desfavorable a l’Estatut que els catalans havíem referendat (tot i que sense molt d’entusiasme, val a dir). Els socialistes catalans estàvem per l’Estatut fins i tot abans de la seva existència. Seguim defensant-ne la integritat i considerant-lo el marc apropiat per al desenvolupament de Catalunya i dels catalans.

Les retallades, i no altra cosa, van ser l’estocada que va deixar ferida la societat catalana

El relat processista té marcat el 28 de juny de 2010 com el punt d’inflexió en què l’independentisme es tornà, al seu entendre, majoritari a Catalunya, obviant, per cert, que no ha superat mai la barrera del 50% del vot popular. L’òrbita Convergent passa de puntetes, de manera interessada i sense despentinar-se, per sobre del fet que el President Mas va ser investit aquella mateixa tardor gràcies a l’abstenció del PSC, partit al qual avui el processisme considera poc menys que uns pàries unionistes. Obvien també que el President Mas va tirar endavant els pressupostos de 2011 i 2012 gràcies al Partit Popular de Sánchez Camacho, aquest partit que personifica, juntament amb Ciutadans, tots els mals de Catalunya. Fins i tot l’autodenominat President del Consell de la República, Carles Puigdemont, va aprovar els comptes de la ciutat de Girona dos cops durant aquells anys gràcies al PP, tot i la sentència de 2010. L’última vegada, l’any 2015, a menys d’un any d’esdevenir President de la Generalitat.

No seré jo, Déu me’n guard, qui defensi ni aquests pactes ni molt menys aquests pressupostos tan nefastos per als interessos de les classes populars. Amb ells, Catalunya es convertia en un dels conillets d’índies de les retallades i l’austericidi juntament amb les comunitats autònomes governades per la dreta de manera continuada, aleshores i ara. Les conseqüències d’aquelles retallades en serveis públics bàsics, especialment en salut i en educació, han quedat encara més durament paleses amb la pandèmia de la COVID-19, que ha resultat especialment virulenta a Catalunya, Castella i Lleó i Madrid. “De aquellos polvos, vienen estos lodos”. Certament, la sentència de l’Estatut va ser un cop molt dur per a tot el catalanisme polític. Però les retallades, i no altra cosa, van ser l’estocada que va deixar ferida la societat catalana i va fer néixer el fantasma de la divisió interna en forma de procés independentista.

Com diu Miquel Roca, pare de la Constitució del 78, el pacte és cosa de valents i només pactant s’avança. Ara que sembla que a la tardor podríem tenir eleccions autonòmiques, just deu anys després de la sentència de l’Estatut i en un estat excepcional amb els terribles esdeveniments sanitaris d’aquest 2020, només hi ha un camí per avançar: màxima unitat, bon govern i voluntat i capacitat de diàleg per a tornar al consens assolit entorn de l’Estatut de 2006 i així poder revertir els danys socials causats per les retallades. Els socialistes catalans, com sempre, hi serem. Promourem la negociació i ens hi deixarem la pell per aconseguir un pacte entre la més gran majoria de catalans possible.