Si alguna circumstància ha generat errors en cadena a l’hora de fer previsions, diagnòstics i tota mena de càlculs, ha estat la inesperada irrupció de la Covid-19, sacsant fins a l’infinit estructures bàsiques en l’àmbit planetari. Ens hem habituat a sentir crítiques de tota mena. Propostes de sortida factible? Cap. Haver errat, jo també, m’incita a fer algunes consideracions envers què està suposant aquesta pandèmia mundial en els aspectes negatius. I positius, que també n’hi haurà. Heus ací algunes reflexions sintetitzades.

Un fet palès és que la gent hem hagut de deixar de fer de nou-rics, de viatjar per indrets rars de tot el món, sense saber massa bé per què

El primer que et ve al cap és un record pels milers de persones que han mort, pels patiments físics, morals, per angoixes, impossibles de quantificar, en tot cas, innombrables.

Tot seguit cal fer esment del daltabaix econòmic del qual poc en sabem les magnituds reals. I si a hores d’ara hi ha gent que pateix molt, els que encara no percebem aquest impacte, és perquè els estats s’estan endeutant sense mesura és per evitar espantar-nos pel desastre que ens caurà a sobre. Sumar més i més deute, no ho poden fer indefinidament. Com es farà front als deutes estratosfèrics contrets, que a més ens mostren l’extrema fragilitat d’estructures bàsiques de l’economia? El turisme n’és un exponent clar. Empreses molt poderoses dels sectors del transport i l’hoteleria estan fent aigües per tot arreu, de manera que sense l’ajuda estatal (més deute) la majoria no sobreviuran. Uns estats que exhibeixen egoisme, mostrant la més descarnada versió de la hipocresia comunitària, del campi qui pugui.

Hem patit també per la pèssima comunicació dels responsables polítics. Com a imatge m’ha quedat militars carregats de medalles, emprant llenguatge estrafet, fent vores als límits de l’estupidesa humana. Un exemple patètic.

I que dir de la incapacitat de la ciència, de la poderosa indústria farmacèutica, sense saber fer front amb agilitat a una pandèmia que, mirat amb perspectiva, tampoc és res de l’altre mon? No, ni de tros és comparable amb altres assots que, de sempre, ha patit la humanitat.

Però enmig de tant patiment i angoixes, també podem fer reflexions d’un carés positiu de base. Clar que cal posar-hi bona voluntat per aconseguir que aspectes positius flueixin. Com valorar la dimensió èpica de la feina, sacrifici, gran humanitat i generositat amb què s’han buidat el personal dels centres sanitaris o els cuidadors de residències de gent gran. Ells estan sent els veritables vencedors morals, pel coratge i l’abnegació mostrats en les hores crítiques, proveint-nos de confiança de cara el futur que es presenta molt complicat.

Un fet palès és que la gent hem hagut de deixar de fer de nou-rics, de viatjar per indrets rars de tot el món, sense saber massa bé per què. Per contra, hem pogut recuperar racons idíl·lics del nostre país màgic. Un país, Catalunya, que ens brinda gaudir, amb poca despesa, de les platges encisadores de la Costa Brava o la placidesa extrema de la Costa Daurada. Conquerir el Pirineu més feréstec de la part occidental o el més amable i engrescador (el nostre) en el vessant oriental.

També, hem après a valorar el producte km 0, la feina dels nostres pagesos, ramaders i pescadors. Ells s’han mostrat aixopluc de molta qualitat quan les coses van mal dades. Per tant, és vital que el dia que torni la normalitat, continuem tenint-los present. També la gent que vivim a la Catalunya menys poblada, ara sabem de quina mena és la nostra qualitat de vida. Cal no oblidar els avantatges que ens regalen els avanços de la tècnica.

Dues consideracions finals: la globalització ens fa més vulnerables. No podem maltractar el planeta indefinidament, ja que quan aquest s’hi torna, nosaltres, malalts de supèrbia, resultem ser ben poqueta cosa. No sóc però massa optimista, ja que resto convençut que l’home és l’únic animal que pot ensopegar quinze vegades amb el mateix roc. Hauríem doncs de tenir present que el futur davant nostre és un aspre pedregar.