Els anys 2012 i 2013, el govern Rajoy, com a resposta a les mesures d’austeritat a conseqüència de la crisi econòmica, va aprovar i executar la llei d’Estabilitat Pressupostària i la limitació que imposava en la regla de despesa i la LRSAL (Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local) que va suposar per als municipis una evident pèrdua d’autonomia en la gestió dels seus recursos.

Una legislació acordada de manera premeditada i sense consens previ amb el món local, que s’ha considerat un dels majors atacs vers el món local des de la recuperació democràtica, atès que ha comportat una pèrdua de la capacitat de decisió econòmica municipal amb l’excusa d’una suposada major eficiència de l’administració en el seu conjunt.

La legislació esmentada no ha aportat millores per a la ciutadania i ha minat l’autonomia local i l’ús dels seus recursos, tals com la capacitat d’endeutar-se o el lliure ús dels romanents i dels superàvits municipals. Bàsicament ha servit perquè l’estat espanyol hagi pogut maquillar el seu dèficit de cara a la Unió Europea, gràcies a l’estalvi dels ens locals mentre el propi govern espanyol no compleix el seu propi objectiu de dèficit. 

El govern espanyol pretén finançar-se mitjançant els romanents que els ajuntaments han generat

Aquest any 2020, en plena emergència sanitària i econòmica i al bell mig de les vacances d’agost, el Govern del PSOE-Podemos, lluny de modificar les limitacions econòmiques aprovades pel ministre Montoro i vigents a dia d’avui, ha ofert un pacte del diable als ajuntaments i ha aprovat, a esquena novament del món local i amb la connivència de la Federación Española de Municipios y Provincias, el Reial Decret llei 27/2020, de 4 d’agost, de mesures financeres, de caràcter extraordinari i urgent aplicables als ens locals. Una nova normativa que, enlloc de permetre que els ajuntaments destinin els seus romanents i/o superàvits a allò que es consideri més beneficiós i necessari per a la població, estableix la transferència voluntària de la totalitat dels romanents municipals, en forma de préstec, a l’Administració General de l’Estat, la qual teòricament el retornarà en un termini de quinze anys a partir de l’any 2022.

Aquest espoli ‘voluntari’ pretén habilitar, al mateix temps, un crèdit extraordinari de 5.000 milions d’euros (2.000 milions d’euros al 2020, i 3.000 milions d’euros al 2021), al qual només tindran accés, en proporció de l’aportació que facin a les arques espanyoles, els municipis que transfereixin els seus romanents, amb les alteracions de la liquidació que això pot comportar, flexibilitzant únicament la regla de la despesa per a l’any 2020, i generant un greuge respecte als municipis que no disposen en l’actualitat de romanents.

És a dir, el govern espanyol pretén finançar-se mitjançant els romanents que els ajuntaments, després d’anys de contenció forçada han generat, atès que no s’han pogut destinar a unes lliures prioritats municipals. Essent la principal finalitat dels mateixos, la reducció del deute. Si bé és veritat que aquesta funció era encertada, l’impediment de l’ús de romanents i de superàvits per a altres usos determinats en funció de la idiosincràsia del municipi era i és un atac directe a l’autonomia municipal.

La nova legislació espanyola preveu destinar i tutoritzar els diners prestats a la transformació de pobles i ciutats i a la millora de la vida de les persones en el procés de reconstrucció després de la pandèmia de la COVID-19. No seria més fàcil canviar la legislació Montoro i permetre que els ajuntaments, l’administració més resolutiva i propera al ciutadà, destini els seus diners a allò que sigui més necessari a cada municipi, com a l’emergència social o a la recuperació econòmica tal i com defensen un gran nombre de municipis catalans i espanyols?

Sant Joan de les Abadesses té un romanent de 334.421,65 euros, producte de la liquidació de l’any 2019 i, si bé és cabdal que aquest import es destini a eixugar part dels 1,9 milions d’euros de deute municipal existent, és l’ajuntament de Sant Joan qui ha de tenir la potestat de decisió a quines prioritats de la població destina la totalitat del seu romanent i no cap administració forana.