Cada vegada que el President Puigdemont fa alguna compareixenca pública, diu alguna frase de les seves que ens deixa a tots una mica intrigats, pel que ha volgut dir o per la intenció que hi ha darrera de les seves paraules. En podríem anomenar moltes, però em quedaré amb les dues darreres.

El ‘preparem-nos’ a la concentració a Perpinyà i la ‘confrontació intel·ligent’ a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada al Conflent. No sé si les dues expressions tenen relació, però cada vegada em costa més tenir una referència clara i concisa del contingut i significat de les seves paraules.

El President Puigdemont és la darrera esperança que ens queda, és el darrer cartutx, i si errem el tret, la República catalana ja no la veurem

Després de llegir el llibre ‘M’explico’, puc dir que no m’ha sorprès en absolut res del que hi surt publicat. Malgrat alguns matisos, és el que sempre he pensat i que alguna font ben informada m’havia fet arribar. No faré comentaris sobre la conclusió que n’he tret una vegada acabat el llibre, entre altres motius perquè les diria de l’alçada d’un campanar i tampoc hi hauria prou paper per dir tot el que penso de determinats líders i partits polítics.

D’entrada, les paraules del President Puigdemont, ‘confrontació intel·ligent’, no em semblen del tot malament, però hi ha alguna cosa important en aquesta vida que tingui èxit sense fer-la de manera intel·ligent? Diria que no. Altra cosa és la capacitat, fermesa, perseverança, voluntat i determinació que es té per portar les coses a bon port i assolir els objectius marcats. Però per arribar fins aquí, és molt més important i necessari tenir una estratègia clara, definida i, com no, intel·ligent.

La paraula confrontació l’hem de tenir assumida des d’ara mateix si realment volem aconseguir la nostra anhelada fita de la República Catalana. Les paraules ‘taula de diàleg’, ‘negociació’, ‘forçar l’Estat a seure’, val més que ens les comencem a treure del cap. Tots sabem que no ens portaran enlloc, malgrat que alguns líders (que es diuen independentistes), que han patit, pateixen i patiran la repressió de l’Estat espanyol, no es cansin de repetir-les.

No seré jo el que diré quina ha de ser l’estratègia a seguir, només faig anàlisi d’opinió. Les coses des del sofà de casa es veuen d’una manera, i des de la presó i l’exili es veuen d’una altra, però no és menys cert i hem de tenir ben clar que l’enemic és l’estat espanyol i els seus col·laboradors amagats darrere de les cortines del menjador de casa nostra, fent veure que són una cosa i realment en són una altra.

Veient el que ens ve a sobre en els propers mesos i malgrat tots els ets i uts que vulguem posar-hi, el President Puigdemont és la darrera esperança que ens queda, és el darrer cartutx, i si errem el tret, la República catalana ja no la veurem. Hauran de passar una o dues generacions per tornar a una situació semblant i ja s’encarregaran els espanyols i els que estan amagats darrere de les cortines en ofegar a aquestes futures generacions econòmicament i nacionalment, perquè no puguin tornar aixecar el cap en molt de temps.

Recordeu el fragment d’Els segadors, on diu ‘esmoleu ben bé les eines’? Doncs això, preparem-nos!