El FC Barcelona està arribant al final d’una trista etapa. Aquesta directiva, després de més de 10 anys governant el club, els primers anys sota la presidència de Sandro Rosell i després de la mà de Bartomeu, ha treballat incansablement i com a un dels seus principals objectius per destruir, minimitzar, canviar i desmerèixer tot allò que feia referència a moltes de les accions i projectes que l’anterior directiva havia impulsat durant el seu mandat. Quan es governa així, mai es pot esperar res de bo.

De ben segur que hi ha errors en qualsevol mandat, però no hi ha pitjor error que governar contra les accions dels anteriors governants. Els canvis s’han de realitzar sobre la premissa que els nous governats tenen un nou projecte i no sobre la premissa que l’anterior projecte era un error de dalt a baix. Es poden modular, modificar i substituir les accions adoptades per altres governants, però sempre ha de ser per matisar, millorar o reconduir aquelles accions. També pots canviar de rumb perquè el teu projecte és diferent, però per a fer això s’ha de tenir projecte. Si no tens projecte, és millor entendre els projectes engegats pels anteriors governats i que t’has trobat quan has arribat, fer-te’ls teus i gestionar-los de la millor manera possible fins que trobis el camí del teu projecte en aquell mandat.

No hi ha pitjor error que governar contra les accions dels anteriors governants

Però això era impossible amb aquest directiva. Ells no podien permetre continuar amb aquells projectes que anaven en contra del seu ADN. Ells no podien continuar amb aquell projecte esportiu i nacional. Era totalment imprescindible canviar el rumb, encara que això fos un desastre esportiu, un desastre econòmic i un desastre de gestió. Hi havia massa interessos polítics, socials i econòmics per continuar amb aquella política exitosa de l’anterior directiva. No podia continuar aquella deriva que havia agafat el club entre els anys 2003 al 2010. Era igual els grans èxits esportius. Hi havia una cosa molt més important que les victòries esportives en un club esportiu, el control polític i econòmic del club més important i influent del país i que mou grans quantitats de diners. 

L’alta burgesia catalana que havia controlat el club des de principis del Franquisme, passant pels primers 24 anys de la democràcia, no podia permetre que continués aquella situació insostenible i impresentable que podia fer perdre definitivament el control del club. Podria ser una catàstrofe pels interessos polítics i econòmics del club i del país. La Caixa, Grup Godó, Banc Sabadell i molts altres, no podien permetre que continués una política de club, on s’havia aconseguit que el Barça més global de la història, fos el Barça que més bé ressaltés les essències de la seva catalanitat, des de una posició descomplexadament independentista.  I que, a més, el seu màxim valor era treballar la pedrera mitjançant la Masia perquè la columna vertebral de l’equip fossin jugadors formats a casa. Això que totes les directives diuen que ho volen fer, ningú ho fa perquè no genera grans moviments de diners ni comissions, en comparació a la compra dels millors futbolistes del món. 

La defensa d’aquesta política de club estava encarnada amb Cruyff, Guardiola i Messi i els resultats van ser espectaculars i històrics. Els col·laboracionistes catalans no podien permetre seguir amb aquesta política esportiva i nacional, perquè no podien controlar aquests símbols que són capaços de moure masses. Si no els pots controlar, millor destruir, encara que això provoqués deixar un club com un desert, on tot s’ha de construir de nou. 

Ens queda molta feina per fer per avançar cap a la República Catalana. En una de les institucions més importants i influents del país, el Barça, ho havíem aconseguit. Espero que els socis independentistes entenguin que no es pot separar la vida social i política d’aquest club amb la del país. Necessitem totes les eines i institucions del nostre país a favor per avançar cap a la llibertat nacional. Potser el Barça és una de les més importants. No deixem el club a les mans dels socis col·laboracionistes altre cop.

P.D. Qui us digui que ell no barreja política amb esport és que és col·laboracionista!!!