“Words, words, words”, replicava Hamlet a la pregunta emesa per Poloni, el pare d’Ofèlia. “Paraules, paraules, paraules” dic jo, parodiant el personatge shakesperià. Vivint envoltats, bombardejats, sermonejats de paraules. De difícil digestió, amb el seu vaivé incessant i amb missatges ambigus i contradictoris. I encara més difícil de pair i d’entendre si prové del mateix emissor, de la mateixa font. Anem a la Seca, la Meca i la vall d’Andorra. Pelegrinem d’Herodes a Pilat o de rodes a pilars, al vostre gust. I a més, ara ens venen amb allò de les ‘fake news’, com si fos un descobriment dels nostres dies. Oblidem que, tot i que emprant gradacions diferents, la falsedat, la tergiversació, la inexactitud (trieu el mot que més us convingui) és habitual en tota comunicació, ja que es tracta sempre de l’expressió, innocent o interessada, d’una mirada personal sobre una realitat impossible de destriar en tota la seva complexitat.

La falsedat, la tergiversació, la inexactitud és habitual en tota comunicació

Hi ha dos temes que han omplert les planes dels diaris i els programes televisius. El primer, la pandèmia que ens assola. Deixant de banda perles saboroses que quedaran emmagatzemades per sempre a les hemeroteques, quin batibull de parers, de pronòstics, quin poti-poti, quina samfaina. ‘Ad nauseam’. Que si mascaretes sí, mascaretes no; que si un metre, dos metres, tres metres de distància; que si el virus viatja a través l’aire o no; que si naps o cols. Veiem clientela amuntegada sense mascareta a les terrasses i alhora actes culturals, malauradament minoritaris de per si, amb els assistents aïllats i emmascarats per prescripció de les forces de l’ordre. Comparacions odioses. Relats apocalíptics i relats balsàmics. Conjugació constant del dir i el desdir. Bla, bla, bla. Tot i aquest allau d’informació, aquest ‘sant tornem-hi’ que no minva, arribarem a conèixer mai les causes d’aquesta maleïda pandèmia i les xifres exactes de les seves conseqüències?

L’altre tema de debat és l’affaire del rei emèrit. Volem o no, el color groc fascina i no només a les revistes del cor. Pel que a mi respecta, confesso que tot el que el borbó ha fet o deixat de fer amb les senyores, no m’interessa gens ni mica, cadascú és lliure de muntar-s’ho tal com li plagui i m’indisposa que, a l’hora de valorar els personatges públics, posem la lupa a la seves peripècies de llit abans que a l’exercici de les seves responsabilitats. Hi ha també una campanya per acreditar la figura del monarca abdicat, atribuint-li un rol decisiu per salvar la democràcia. Quina democràcia més estantissa, més desvalguda si ha de dependre d’un rei. Embolica que fa fort. A mi, el que m’interessa és saber com ha omplert els seus calaixos, i si la justícia s’abaixarà la mordassa que li tapa els ulls per veure, d’una punyetera vegada, l’altre virus que arrosseguem des del temps de la picaresca, un tret que dissortadament ens defineix: la corrupció.

Tot i això, m’encanten els mots, han estat el vehicle de la meva professió, són la substància dels meus versos. I em calen els mots. Mots per formular preguntes que m’anguniegen, mots que m’ajudin a debatre, a donar resposta a molts interrogants que sovint em plantejo. Com serà l’escola de demà? Quan dotarem a la sanitat dels mitjans que necessita perquè no ens trobem nus i desvalguts quan ens visiten els vents adversos? Quan acceptarem la diferència insalvable que hi ha entre seducció i assetjament? Quan s’exercirà plenament l’imprescindible llibertat d’expressió? Com corregirem l’exposició excessiva dels infants a les pantalles? Arribarem a anular els estereotips? Quan s’abolirà l’abominable escissió? Veurem algun dia la postergada reforma de l’església? Aprendrem algun dia a reduir l’estrès i a alentir? Com reduirem la taxa de suïcidis que s’esvaneixen rere els bastidors? Arribarem mai a conèixer la igualtat salarial entre homes i dones? Quan enterrarem definitivament mots tan perillosos com radicalització, fanatisme o homofòbia? Quan limitarem el temps de la prestació política i permetrem que la saba es renovi constantment? Com hauríem d’expulsar els detritus mentals? Deixarà un dia la droga de destruir vides senceres? Descobrirem, en benefici propi, la necessitat d’escoltar? Quan concebrem que sense el tu que ens contradiu mai no podrem vertebrar el nostre jo? Deixarem d’idolatrar en un futur pròxim les falses certeses i acceptarem els dubtes enriquidors? I molt més.

Els mots, ells, són innocents. És el bla bla bla, la xerrameca, la vèrbola el que ens endormisca i tenalla. Nosaltres, el que hem de fer és encadenar, assenyadament, paraules nodridores i compartir-les.