Desitjaria que fos el primer i l’últim. Al cap de poques hores de dictat el confinament de la població per culpa de la COVID, em vaig aventurar a publicar en aquestes mateixes pàgines un article carregat de dubtes (deguts a la meva ignorància), i de mals auguris (producte de la meva experiència). Al costat de la confusió regnant respecte de la malaltia, veia a l’horitzó una colla de conseqüències que diria que, malauradament, s’han a anant complint: fallida econòmica a càrrec dels pobres, escapçament de drets individuals i col·lectius, arraconament de la vida cultural i esportiva, por ciutadana, histèria informativa i conspiranoica i un conflicte sanitari i polític de primer ordre.

El viscut aquest mig any em fa pensar que la nostra sanitat viu permanentment al límit, fins i tot en circumstàncies òptimes

No sé qui va inventar-se que teníem una de les millors sanitats del món. Crec humilment que no era veritat. Bé, sí que és veritat que tenim una sanitat universal i força gratuïta que molts voldrien, que s’han fet esforços per anar tirant i que molts treballadors hi estan compromesos. També és cert que tenim centres que excel·leixen i professionals brillants, però després d’haver-hi estat lligat familiar i laboralment tota la vida, opino el que deia: no és una de les millors sanitats i és un model que cal repensar tècnica i econòmicament. No tinc coneixements per fer propostes, però el viscut aquest mig any em fa pensar que la nostra sanitat viu permanentment al límit, fins i tot en circumstàncies òptimes, i que gairebé no té marge per afrontar situacions excepcionals. Deia jo mateix el mes de març (i perdó per autocitar-me): si cada tardor el sistema es veu sobresaturat per l’epidèmia de grip de sempre, què no pot passar quan patim el pic d’una malaltia infecciosa afegida, altament contagiosa i amb nombrosos casos de gravetat? El que podia passar ja ho hem vist: la sanitat l’ha pogut absorbir fent apel·lacions a l’heroisme, aplaudides al llarg de mesos des dels balcons dels domicilis d’espantats ciutadans. Molt bonic, però també molt indesitjable. És com refiar les nostres mancances mèdiques i de recerca a la Marató de TV3, que és molt solidari i emotiu però no és la solució de res.

Ja sé que tots els països s’han vist abocats a situacions difícils i que n’hi ha que encara estan pitjor que nosaltres, però la percepció de precarietat que he observat em preocupa. La paràlisi que se n’ha derivat, la pagarem cara: l’atenció està lluny d’haver-se estabilitzat, correm el perill que trobem normal no tenir un accés natural i ràpid al metge o la infermera, que se’ns ajornin visites o no puguin ser presencials, que s’aparquin campanyes de prevenció, exploracions, diagnòstics, tractaments mèdics i quirúrgics, revisions protocol·làries, etc. Tot això va en contra dels més bàsics criteris de la bona administració i abona la percepció que la nostra sanitat penja d’un fil. No vull exagerar però hi ha moments en els que sembla que només siguin possibles dos diagnòstics: COVID sí o COVID no i que tot el demés no compti. Una de les conseqüències és que, si ja molts catalans pagàvem dues vegades l’atenció mèdica, afiliant-nos a una mútua, ara encara més.

Políticament, i no vull entrar en polèmiques partidistes, m’he adonat que la salut de la població era relativitzada en funció d’altres interessos, que entenc però que no accepto. L’experiència de la primera onada no ha estat aprofitada. Sembla que ningú recordi que ja en aquells dies un dels grans conflictes era la resistència del madrilenyisme centralista a prendre decisions rigoroses i científicament avalades. Com ara. La voluntat centrípeta de l’estat a l’hora d’acumular beneficis per la capital i la capacitat centrífuga a l’hora d’escampar misèria s’ha mostrat colossal. Tothom ho sap i alguns comencen a dir-ho, però en veu baixa. Els interessos polítics i econòmics han prevalgut. En alguns casos, amb derivacions ridícules: es va precipitar la desescalada per possibilitar una temporada turística que no ha existit. I tampoc no es van prendre de bon principi les mesures de detecció i confinament que tots els experts exigien, que a molts països seriosos es feien i que aquí es van endarrerir no sé si per manca de recursos o de voluntat.

No sé com anirem. Em dona la impressió que estem esperant amb candeletes una vacuna que ens tregui de l’atzucac, amb el mateix anhel i bona fe que posaríem en l’aigua de Lourdes. Confessem-ho: confiem que els diners i els remeis ens vinguin de fora. Tan de bo arribin a temps, siguin eficaços i ens despertin del mal son. Si no és així, les podem passar encara més magres. Però la lliçó hauria de ser que algun dia ens haurem d’espavilar per nosaltres mateixos.