Per Catalunya, sempre!

Tal dia com avui, es compleixen els 80 anys de l’afusellament del President Lluís Companys per part del règim franquista. Va ser al voltant de dos quarts de set del matí del dimarts 15 d’octubre de 1940 al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc de Barcelona. Companys rebutjà en la seva execució que li embenessin els ulls i es va descalçar per poder morir trepitjant terra catalana, essent les seves darreres paraules: Per Catalunya! 

 

Companys es va convertir en l’únic president europeu escollit democràticament assassinat a mans feixistes. En aquest sentit, encapçala el pitjor desenllaç polític exercit per la força bruta de l’estat espanyol vers els presidents de les màximes institucions catalanes del segle XX, la Mancomunitat i la Generalitat de Catalunya. Ja siguin els seus predecessors, Macià i Prat de la Riba, o bé a la majoria dels seus successors, Irla, Tarradellas, Pujol, Mas, Puigdemont i Torra, a tots ells se’ls han vulnerat els seus drets fonamentals en diversos moments de les seves trajectòries polítiques o vitals amb penes de presó, exili, destitució forçosa o persecució fiscal. Companys, a més a més, l’hi van llevar el bé més preuat d’una persona. La vida.

 

80 anys després i amb totes les semblances i diferències que hom hi pugui trobar, es repeteix l’empresonament de la democràcia

 

 

 

 

 

 

El President Companys, fill del Tarròs, advocat laborista i defensor dels Rabassaires, va desenvolupar una llarga trajectòria política com a diputat a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya, ministre de Marina, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, President del Parlament i President de la Generalitat, després de la mort del President Francesc Macià, al qual també va prendre el relleu com a president d’Esquerra Republicana de Catalunya. 

 

El 31 de desembre de 1933, en el discurs d’investidura com a President de Catalunya, com si es tractes d’una premonició, va proclamar: “Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat”.

 

Al llarg de la seva vida, el president Companys trepitjà en varies ocasions la presó, ja fos com a activista o com a President. Els fets del 6 d’octubre de 1934, on proclama l’estat català dins de la República federal espanyola, van comportar la suspensió de l’autonomia de Catalunya, es va clausurar el Parlament i el govern català fou condemnat a una pena de 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió. 80 anys després i amb totes les semblances i diferències que hom hi pugui trobar, es repeteix l’empresonament de la democràcia amb membres d’un govern democràtic i activistes socials tancats a la presó o forçats a viure a l’exili i múltiples iniciatives parlamentaries constantment recorregudes i anul·lades per les instàncies judicials espanyoles.

 

Durant la guerra civil espanyola, a través de la Generalitat, Companys intenta salvar el màxim de vides i, un cop a l’exili, va voler reorganitzar les funcions de la Generalitat per, entre altres accions, ajudar als milers de catalans tancats en camps de concentració. Precisament, és a l’exili on el 13 d’agost de 1940 fou detingut per la policia militar alemanya i, escassos quinze dies després, lliurat sense cap mena de protocol d’extradició a mans del règim franquista, el qual el va torturar i vexar i assassinar al cap de dos mesos.

 

Com a país, devem al president Companys la ferma voluntat de recordar-lo tal com va ser. Un home honest i compromès amb el seu poble fins a les últimes conseqüències vitals. Un home republicà, ferm defensor de les llibertats. I així ho farem els propers dies al Ripollès amb la realització de diversos actes a Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Campevànol i Llanars.

 

Parafrasejant Ventura Gassol en el seu poema dedicat al president Companys, finalitzo el present escrit. “No digueu que ell és mort -la mort seria perdre’s en el no-res, i aquell que un dia acaronà la pàtria amb el peu nu, i es fa pols amb la terra que l’aferra, no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra, i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…