Escric aquest article el dia que es compleix un any de la sentència que condemnava a presó 9 persones que no hi haurien de ser, membres del Govern i líders d’entitats cíviques com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. L’endemà que surti publicat, és a dir, aquest divendres, serà el tercer aniversari de l’ingrés a la presó dels líders d’aquestes últimes, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, primera d’una sèrie d’accions repressives que fins avui han afectat més de 2.800 persones en diferents graus. 

Tota aquella energia indignada de fa tres anys, o de fa un any, no es pot haver fos com si res

Les dates sempre ens conviden a recordar. No només aquestes dues accions de l’Estat contra la democràcia i contra el sobiranisme, sinó la reacció popular que va venir després de cadascuna d’elles. No som tan lluny, només fa un any, d’aquella grandiosa mobilització en què milers de persones vàrem caminar durant tres dies per carreteres i autopistes, confluint a Barcelona. Una imatge que no se’ns esborrarà per més anys que visquem, a tots els que hi vàrem participar. El record pot tenir dos efectes: convidar a una nostàlgia estèril que no ens portaria gaire enlloc, i a la comparació amb un moment actual molt més desmobilitzat (entre altres motius, pels efectes de la pandèmia que patim), o bé actuar com un estímul per situar-nos de nou en la lluita, per pensar que tota aquella energia indignada de fa tres anys, o de fa un any, no es pot haver fos com si res. I que seguim tenint motius per tirar endavant. No ha desaparegut cap de les raons que ens van fer sortir al carrer, perquè els presos continuen a les presons, la maquinària judicial continua encausant persones per haver participat en les protestes i, sobretot, l’Estat (encapçalat per una monarquia amb senyals evidents de corrupció) nega als catalans el dret a decidir sobre la construcció del nostre propi futur. 

Ho diu des de la presó el president d’Òmnium, Jordi Cuixart: “El 14-O no va acabar res. La sentència va desemmascarar el pànic de l’Estat a la dissidència política i un any després seguim dempeus per l’amnistia i l’autodeterminació. Visca Catalunya lliure!”