Els que som aficionats al futbol recordem amb orgull i nostàlgia l’època en què en Pep Guardiola i Sala era entrenador del Barça. En Pep, que dèiem tots. Senyor Guardiola, que hauríem de haver dit, Senyor, en majúscules. Va ser un període esplèndid en tots els sentits. Quatre anys irrepetibles. Tots encara recordem aquella final de la Lliga de Campions (Copa d’Europa) de l’any 2009, jugada a Roma contra el Manchester. 

Veient l’estil de vida i el comportament de la nostra societat sembla com si tothom tingués dret a tot

Abans de sortir a jugar, en Pep, va reunir els seus jugadors en el vestidor i els va passar una curta pel·lícula, de set minuts diuen, amb música de fons, una música que coneixem tots i que en sentir-la ens ve pell de gallina: el ‘Nessun dorma’ del Turandot de Puccini; aquell conegudíssim ‘Vincerò’. I amb aquest ambient, presentava imatges dels propis jugadors barrejades (hàbilment) amb imatges del film ‘Gladiator’, contraposant les dues lluites: la seva, la dels futbolistes i la dels guerrers. No cal entrar en detalls. Aquells nois varen sortir al camp supermotivats. No va ser gens fàcil però varen guanyar folgadament (2-0). ‘Gladiator’ havia funcionat. Sí, però... No. No va ser un fet puntual. Era una peça més; una manifestació més del seu estil de treball, d’allò que en Pep anomenava cultura de l’esforç. El mateix que ens deien a casa quan érem petits, allò del que res no costa, res no val. Cal recordar que en aquesta vida nostra res ens és donat de franc.

Això, avui dia, sembla que parlem de temes prehistòrics. NO! Ara més que mai, amb aquest maleit virus perseguint-nos per tot arreu. Valors com el respecte pels altres, l’esforç col·lectiu, la col·laboració veïnal (ciutadana), valors que necessitem i crec que són imprescindibles per sortir d’aquest atzucac, sembla que s’hagin evaporat (o quasi bé).

Veient l’estil de vida i el comportament de la nostra societat (de nosaltres mateixos) sembla com si tothom tingués dret a tot, i això a canvi de res. Pot semblar que això que acabo de dir és exagerat (una mica potser si) però, veureu. Aquests dies del pont del Pilar tan sols cal veure com han quedat els nostres boscos i prats després de la ‘marabunta’ de boletaires que ens ha obsequiat amb la seva visita. O com ens comenta l’Esteve, gran home, pagès i bon amic, que viu en el cim una carena propera a Ripoll, i en aquests dies no pot treure el cotxe (o el tractor) perquè els vehicles dels boletaires envaeixen els espais oberts de l’entorn de casa seva. O bé ha d’anar corre cuita a posar el ‘vailet’ que, en passar s’han ‘descuidat’ de tornar a posar i pot comportar que les vaques, tot remugant, baixin fins a la carretera general. Això tan sols és a tall d’exemple, que podria posar-ne més però, no ho faré; per no cansar-vos i perquè tots vostès els coneixen sobradament.

La ‘visita’ d’aquest maleït virus ens ha posat de manifest altres variants d’aquesta pèrdua de la cultura de l’esforç. Com sempre, i per sort, no podem posar a tothom en el mateix sac. És cert, però, d’un temps ençà puc donar fe d’aquesta pèrdua (falta, mancança) del sentit de col·laboració, sentit de participació, en els serveis públics. De bon segur estan sobresaturats de feina i d’exigències per aquesta nova situació que estem vivint. I molt possiblement, els seus dirigents no poden aportar-hi més recursos perquè no en disposen de més com voldrien, per a poder-ho afrontar amb eficiència. M’ho crec i ho accepto. Però més enllà d’aquestes limitacions, que arribo a entendre i que de bon segur porten al descoratjament dels més trempats; amb tot, al final sempre apareix el ‘toc humà’, ‘el toc personal’ en la gestió. Sempre. I aquí és on més evident es fa els pocs seguidors que té en Pep (senyor Josep Guardiola i Sala). I faig aquest comentari sense cap acritud, i sense ànim pejoratiu. Tan sols us presento el que jo (i uns quants més, tots clients dels serveis públics) hem copsat .... No. Ho estem copsant ara.

Vivim en un petit país on, entre tots, generem prou recursos com perquè les coses puguin anar bé (llegeixis: millor) i em dol en l’ànima veure com entre uns i altres, la nostra societat sembla que marxi cap el pedregar. Crec que encara hi som a temps. Allò que el pressupost no ens dóna, en part, ho podríem suplir fent cas d’en Guardiola. Amb la cultura de l’esforç.

Al menys, a mi m’ho sembla.