I

Crits, insults, blasmes, exabruptes, desqualificacions, un autèntic guirigall, un esvalot impropi d’un congrés de diputats. És el que passa quan manquen les paraules, quan no hi ha arguments per debatre amb l’adversari. Ja hi estem acostumats, ens assabentem abastament dels conflictes que hi ha entre els partits, però no veiem mai que intentin tots plegats fer front, cadascú des de la seva posició dins l’escaquer, als problemes endèmics que endureix la nostra comunitat, malauradament irresolts. La pandèmia continua imposant la seva llei, un vell es fon enclotat al llit sense l’escalf dels seus, un petit comerciant de barri baixa desolat la persiana del seu establiment on figura el rètol de «Es traspassa», un sanitari deplora un cop més la manca de recursos per exercir la professió i un polític és vanta cofoi que la xifra d’afectats no arribi als 500 per cada 100.000 habitants. Mentrestant un nen, dels anomenats hiperactius, que mai no s’està quiet, que se l’ha de renyar constantment perquè es calmi i deixi d’empipar, mira perplex a la televisió l’espectacle indigne i primari que ofereixen els que han de dirigir el destí del país i donar exemple.

Ens assabentem abastament dels conflictes que hi ha entre els partits, però no veiem mai que intentin tots plegats fer front

II

Durant els darrers mesos hi ha hagut tot un rosari de frases antològiques, d’aquelles que et fan sentir vergonya aliena. Com es pot dir impunement ‘l’economia també és salut’, com a resposta a aquells que censuren que es doni més importància al davallament de l’economia que a l’alça de la pandèmia? Tanmateix, hi ha una altra manera de llegir l’expressió i, en aquest cas, revela una veritat que sangglaça. L’economia és salut i, tot i que la riquesa no et faci immune, no és el mateix patir una malaltia amb les butxaques plenes que fer-ho sense l’ajut dels diners que, com diu la saviesa popular, no fan la felicitat, però ajuden a aconseguir-la. No és el mateix viure en un barri acomodat, ser membre d’una família que té resolta la situació econòmica, que pertànyer a un grup de gent, cada dia més nombrós, que omple les cues de distribució d’aliments, i que veu que el somni de benestar amb el que un dia va somiar. Mentrestant una nena, d’aquelles que van néixer no amb un pa sota el braç ans amb tota una cistella de Nadal, mira perplexa a les notícies una altra nena d’un país llunyà que mira perplexa al buit, sabent el que li espera. Ella sí està acostumada des de petita a parlar de pandèmies, en plural

III

Els professors es queixen, i amb raó, de la quantitat de pares que han dimitit a l’hora d’educar els fills, oblidant que és feina de tots, que el triangle nens-pares-professors s’esberla si un dels costats fa aigües. Volem que el professor faci tots els papers de l’auca. Ha de ser el professional ben preparat per impartir els continguts d’una matèria, l’hàbil comunicador capaç de transmetre’ls, l’actor que combati les desigualtats d’una realitat complexa, l’agent que permeti la integració dels nouvinguts d’altres cultures, el factor que garanteixi la cohesió social, el psicòleg que tracti els desequilibris d’una generació vulnerable, el vector engrescat que encomani les ganes de saber, el mag que captivi el seu auditori. Un personatge singular que engendri respecte, irradiï justícia, generi tolerància, traspuï passió, empelti l’esperit de sacrifici, i tot això en un àmbit on impera la mancança de mitjans, la desmitificació de l’esforç, la paperassa administrativa, l’absència de referents... I acabem demanant-li que es cuidi també de corregir el comportament incívic d’alguns alumnes, que faci de gendarme, mosso o el que vulgueu dir-li. Vaja, un factotum que ho ha de resoldre tot. Estimat lector, potser el que diré no et plaurà gens, és possible que t’exasperi. Et demano calma, distensió, que ho sotmetis a una reflexió assossegada. Empraré un mot maleït que recentment s’ha posat de moda: confinament. El faré servir, però, en un altre context, dins el quefer educatiu. Quan un adolescent es comporti de manera que alteri l’ambient que cal establir a l’aula perquè els alumnes menys preparats puguin trobar el clímax adequat per a un rendiment satisfactori, que se’l confini a casa. ‘Però jo treballo’, dirà el pare, enfurismat. ‘Però jo treballo’, dirà la mare, enfurismada. Bé, doncs tenen un problema, hauran de buscar una solució. Els pertoca aquesta tasca. El professor s’ha de cuidar d’un altre aspecte, el de l‘actitud, evitant que els que tenen mancances d’aprenentatge no es vegin perjudicats. Mentrestant, un nen i una nena miren perplexos el company que està desbaratant l’aula, mentre d’altres riuen, menystenint que està incidint negativament en el seu dret a l’educació.