Els que de tota la vida hem estat republicans, alhora que obligadament súbdits dels Borbons (presumptament la nissaga regnant més corrupta d’Europa) sembla com si a hores d’ara estéssim d’enhorabona, com si després de la fugida del rei emèrit, cada vegada veiéssim més proper el descavalcament del tron reial, que engreixarà la llista de Borbons que han hagut de sortir, cames ajudeu-me, del país. Sort en tenen que avui en dia no estem per solucions a la francesa. Vol dir això que els republicans catalans hem d’estar eufòrics, tot esperant amb delit el dia que, més d’hora que tard, acabarà consumant-se el destronament? Ho desitjo, sí, però amb poc engrescament.

Per què? Doncs simplement, perquè entenc que la paraula república davant del nom d’un estat no és garantia de res. Repúbliques ho són Corea del Nord, Veneçuela, Sudan, Nigèria (aplicant la sharia)... No, la forma de govern en república per si sola no genera benestar, ni llibertat, ni justícia social. Per contra, sí que valoro, i molt, els valors republicans. Els que van emergir amb la Revolució Francesa dels farts de les monarquies absolutes. Llibertat, fraternitat, igualtat. A aquests mateixos podem afegir un reguitzell d’altres virtuts: laïcisme, igualtat de gènere, dret a l’autodeterminació, antiracisme, ètica a l’hora de governar, defensa del medi ambient...

Els Borbons, ara i sempre, han estat poc més que la tapadora d’un sistema corrupte que ve de la nit dels temps

A Espanya, els Borbons, ara i sempre, han estat poc més que la tapadora d’un sistema corrupte que ve de la nit dels temps, que va institucionalitzar-se amb la Restauración, que va prosseguir amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco, que va emblanquinar-se amb el règim de 78, que dura i dura, de manera que si busquem en les altes institucions de l’estat, en l’alt funcionariat, en tots els poders fàctics (econòmics, militars, judicials, religiosos...) trobarem movent els fils, els mateixos cognoms succeint-se generació rere generació, fent de polítics habitualment corruptes, conspirant quan els toca estar a l’oposició. Mouen tots els ressorts de l’estat, els remenen i els remenaran, ancorats en els seus privilegis, embolicant-se sempre amb la rojigualda, fent tota la sang que poden per inutilitzar qualsevol intent de modernització, de democratització real de l’estat. Són el que es coneix com a estat profund, els del Palco del Bernabeu decidint, seguint només el seus interessos, construir línies d’AVE ruïnoses, aeroports sense viatgers, inversions multimilionàries a l’exèrcit, engreixar un cos diplomàtic tan encarcarat i inoperant com nombrós. Ells fan que la justícia sigui una eina que fa por, que hores d’ara és més poderosa que la mateixa democràcia, ja que només els ‘seus’ arriben als llocs de dalt per embrutar el sentit honorable de la paraula.

Madrid, on resta encauada tota aquesta tropa, és a hores d’ara el gran forat negre de l’estat, engreixant-se sense mesura, xuclant recursos de tota mena a la perifèria (no sols a Catalunya) impedint la modernització de les institucions, legislant segons la seva conveniència social econòmica, de classe.

Si cau la monarquia, és clar, que molts estarem contents. Però, amb monarquia o república, ells continuaran allà. Tot ‘atado y bien atado’ en aquesta Espanya hereva del franquisme, que enyora l’absolutisme, la hidalguia pròpia d’un imperi que un dia va ser, que no recuperaran. Un enyor que ens està mantenint a la cua en progrés social, al lideratge de la majoria dels indicadors negatius d’una Europa, que comença a estar fins els nassos de mantenir tanta inoperància i corrupteles.

Sincerament, algú de vosaltres creieu que una República Espanyola presidida per -a tall d’exemple- José Maria Aznar, o alguns dels seus coreligionaris, seria gaire diferent d’aquest corrupte sistema monàrquic? Jo, personalment, no hi tinc cap mena de fe. Podrem algun dia els catalans deslliurar-nos, deixar d’engreixar aquest estat catatònic, decadent, incapaç d’evolucionar? Vull creure que sí i penso lluitar fins on calgui per llevar el meu país d’aquest ignominiós jou.