Bars, restaurants, centres d’estètica, cinemes, teatres, gimnasos... la indignació va creixent per moments i això que els propietaris de comerços de proximitat no són els únics que acumulen raons pel malestar. La pandèmia ha tingut, té i tindrà conseqüències nefastes per l’economia. No vull recrear-m’hi perquè les coneixem, intuïm o temem tots, però em pregunto què vindrà després.

Una dada: la pròrroga dels ERTO acaba el 31 de gener de 2021. Molt probablement serà llavors quan ens adonarem de la magnitud de la tragèdia.

Malgrat els intents del Fons Monetari Internacional per fer creure que les estimacions de l’any 2021 situen l’atur a Espanya pels voltants del 17%, va ser el mateix Banc d’Espanya que un mes abans el situava per sobre del 22%. El Banc d’Espanya segurament es quedarà curt.

L’agitació de la societat civil empentarà nous canvis en l’àmbit local i nacional

Una altra dada: el 20% és la xifra que marca la diferència en la taxa de risc de pobresa pel que fa a la inseguretat ciutadana. Quan el llindar de risc de pobresa supera el 20%, les dades ens alerten que augmenta la delinqüència i la mobilització social.

Al 2019, la taxa de risc de pobresa a Catalunya (després de transferències socials) era del 19,5%. Aquest any molts municipis ja són conscients que estan per sobre del 20%. L’any que ve... bé, ja he dit que no volia recrear-m’hi, però és obvi que les arques públiques aniran flaquejant.

Una última dada: un 25% de població és suficient per començar una revolució. Aquesta és la conclusió que ha demostrat científicament la Universitat de Pennsylvania i que el Fòrum Econòmic Mundial ha difós com a referència. Una dada que, en fred, no diu massa res, però que ens l’hem d’anar mirant de reüll a mesura que la classe mitjana va desapareixent i la desigualtat augmenta.

En resum, aquest 2021 ens espera un tsunami de malestar. Un tsunami que tensionarà encara més l’ambient. Un tsunami que ens recordarà èpoques pretèrites i que farà que la preocupació per la salut quedi en un segon pla. Serà un any dur. Segurament com cap altre dels que hem viscut fins ara. Però que el catastrofisme no ens contagi. Ara centrem-nos amb l’anàlisi.

Què podem esperar del malestar en l’àmbit polític i electoral? Com impactarà en l’escenari temporal més immediat?

Encara que la relació sigui tangencial, la primera víctima ja la coneixem. La dimissió en bloc de la junta del Barça no s’ha degut al coronavirus, però l’ha accelerat. Aquest pot ser un precedent o un mer exemple del que podran viure múltiples entitats cíviques i esportives; la base d’una societat civil que fins ara exercia un rol social essencial en el panorama electoral de la majoria de municipis. L’agitació de la societat civil empentarà nous canvis en l’àmbit local i nacional.

El més obvi és que el malestar mobilitzarà el vot de càstig. Aquest vot no acostuma a tenir un únic sentit ni color, però sí que tendeix anar allà on els lideratges són més clars. Aquells partits que mostrin idees i lideratges ferms generaran més complicitats amb una població que no reclamarà projectes, sinó solucions.

En definitiva, i parlant clar, l’extrema dreta pujarà. La pregunta és si la resta de partits es posaran d’acord per evitar que això passi o si continuaran tirant-se els plats pel cap per repartir-se les engrunes d’un pastís que mica en mica es va fent petit. Veurem.