Paul Gauguin pintava als paradisos perduts del sud del pacífic dones conilles que jeien amb posat indolent per integrar-se a paisatges calmats, groguencs, sota arbres estranys i amb una mirada indesxifrable que potser no hem sabut interpretar mai del tot per allò que les diferents cultures veuen el món de maneres molt diferents. És ben sabut que els esquimals tenen un munt de noms per a cada tipus de neu del seu infern gelat, el mes oposat que se m’acut a un paradís, i suposo que els polinesis en deuen tenir també un altre munt per als diferents tons turquesa dels seus mars d’aigües prístines. Però tot això devia ser abans que no es trobés petroli a les entranyes gelades d’Alaska, abans que els Estats Units primer i França després no esmicolessin amb esclats nuclears i radioactivitat illes i atols on cap de les models de Paul Gauguin hauria volgut anar a posar esllanguida. Mai no he entès aquesta fascinació pels insondables recons a flor d’aigua del pacífic tranquil encerclat pel cinturó de foc i tot allò de les plaques tectòniques i els volcans majestuosos. M’intriga la inquietant percepció humana dels paradisos.

En un Facebook presencial maldèiem de tot i de no res i, vés per on, érem una mica feliços

Fa poc que el mot cós ha perdut l’accent diacrític i s’ha convertit en un fat cos de múltiples significats. Inicialment, un cós (o cos ara) era un local de cinc metres d’amplada, estret i llarg com els bars de Ripoll, els quals, no sé perquè, tots semblen passadissos i paradisos. Deu ser qüestió de la barra que en determina la forma, l’ús, la funcionalitat. Entre vins i montaditos, gintònics de cogombre i blancs del Penedès, un s’adona que els paradisos perduts també poden ser rectilinis, euclidians, vaja, que la longitud pot ser una porta estranya cap als càlids mars del sud personals. A voltes m’esforço i provo d’imaginar els mateixos bars amb altres formes i concloc que no m’hi acabaria de trobar bé cap divendres a la nit mentre la lluna plena alpina il·lumina tant serra Cavallera com el barri vell de Ripoll amb una llum que Eugène Henri Paul Gauguin de ben segur que no coneixia.

No sé si el meu paradís a redós dels Pirineus és millor que el càlid, humit i ple de gent conilla del pintor, aquell paradís on els fusos horaris perden el nord i el seny, però vés per on que, ara, per la mala gestió del govern sense calés i pel virus xinès aquest que assota la humanitat no ens deixen anar als nostres paradisos allargassats, és ara que trobo a faltar tant i més aquests cóssos llargs, estrets, d’amplada humana, atapeïts d’amics que en un Facebook presencial maldèiem de tot i de no res i, vés per on, érem una mica feliços.

Rock me mama!