Acabo de llegir al diari ARA (2 de novembre) que el periodista i crític cinematogràfic Toni Vall ha publicat un treball de recerca sobre les sales de cinema centenàries de Catalunya. No l’he llegit i només m’hi puc referir a partir de l’article esmentat de la també periodista Laura Serra. No conec personalment ni l’un ni l’altre, i el que em mou a compartir-ho amb els lectors d’El Ripollès és l’encoratjadora informació que de les tretze existents, tres són a la nostra comarca.

En aquesta època de plataformes i streaming, anar al cine s’ha convertit en un fet força excepcional

Ripoll amb el Teatre Cinema Comtal, Ribes de Freser amb el Cinema Catalunya i Camprodon amb el Casal Camprodoní, són les entitats que han merescut aquest honor. Per tant, el 23 per cent de cinemes seculars del país els tenim nosaltres. No és freqüent que puguem lluir uns percentatges tan espectaculars amb gairebé res que no sigui patrimoni romànic, i aquí ho deixo. L’esmentada crònica també fa menció de la primera pel·lícula sonora que va arribar, concretament a Ribes l’any 1932 (Un hombre de suerte, una producció nord-americana del 1930 de la Paramount dirigida pel cineasta espanyol Benito Perojo, una comèdia de la qual no n’havia sentit parlar mai, titulada en anglès A Lucky man i descobreixo al cartell que he trobat a la Viquipèdia que aquí es va subtitular El tesoro de los menda; no deu haver passat a la història del cinema com una gran cosa).

La història d’aquests equipaments seria digne d’una revisió comarcal exhaustiva. Si no s’ha fet, convidaria a promoure-la. Ja no només per l’antiguitat, sinó per les inimaginables vicissituds que se’ls ha de suposar: dictadures, revolucions, guerres, postguerres i un llarg etcètera de calamitats que ens han acompanyat a nosaltres i als nostres ancestres més propers.

Capítol especial mereixerien els que s’han quedat pel camí. Només per mencionar Ripoll, podeu trobar penjat a internet un treball de Rosa Maria Serra Reixach, que havia estat professora a l’IES Abat Oliba, que fa la relació de locals que havien existit i, de vegades, prosperat a la vila. Si no me’n deixo cap, menciona: El Ripollès, Planès, Comtal, Catalunya, Molina, Ideal, Lina Òdena, Casa del Poble, Casino, Acadèmia Catòlica La Lira, Park i Cooperativa. També als Salesians s’havia fet cine, i molts recordem encara les 24 Hores de Cinema de Terror organitzades en aquestes dates per l’ARIC. Poques vegades he passat tanta por.

En aquesta època de plataformes i streaming, anar al cine s’ha convertit en un fet força excepcional. A molts pobles no hi ha cap sala de projeccions, i allà on en trobem, les sessions són només els caps de setmana i de vegades en horaris que no ens van bé, a banda que anar al cine és com tots els costums: quan es perd, ja no es recupera. Tot i això, considero que l’oferta cultural dels cinemes comarcals és notable i imprescindible: ja sé que no s’hi pot trobar tot, però solen oferir produccions interessants i recents i, sens dubte, comporten una experiència que està molt per sobre de les que podem tenir quedant-nos a casa. Obvio l’element social de trobar-se amb els cinèfils locals o els fòrums d’altres temps, ja que tot passa i cada època té les seves coses.

Personalment, i fins una edat força avançada de la meva adolescència, hauria identificat el paradís com un cine en el que m’anessin passant pel·lícules sense descans, una infinita sessió continua a poder ser de cinema de l’oest. Després vaig anar canviant de gustos, però tampoc gaire.