Vaig assistir a una videoconferència, qui parlava era en Francesc Torralba Roselló, filosof i teòleg català. Fent una diagnosi de tot plegat i tenint en compte que estem vivint una crisi social que afecta totes les àrees: la sanitat, l’educació, el treball, la família, la comunicació amb l’entorn i que com a tal comporta uns desgavells emocionals difícils de gestionar que poden provocar, angoixes, ràbia, patiment, ira, desconcert, por i molts altres sentiments difícils de descriure, ell parla de tenir en compte cinc vèrtex per acabar de perfilar aquesta diagnosi.

El primer d’aquests vèrtex seria la incertesa davant del què passarà. La incertesa forma part de la condició humana, quan algú neix tot és incert menys la mort. «Mort certa, hora incerta», deia Sant Agustí. Em a l’efecte que els que tenen un negoci i ara l’han de tancar no s’han de resignar a la incertesa de si rebran uns ajuts o no. Els han de rebre.

A casa nostra s’haurien pogut preveure moltes accions que no s’han portat a terme i que haurien resolt el nostre estrès emocional

El segon d’aquest vèrtex seria la vulnerabilitat. Ha explicat que les religions parlen del caràcter vulnerable dels projectes humans, que els sistemes institucionals són fràgils i com que no podem donar l’abast, hem de practicar la cura de l’individu, sobretot cap a aquells sectors més vulnerables. Qui cura el patiment d’aquella persona amb un contracte precari i que no sap si li renovaran perquè està de baixa per culpa del virus? Unes bones lleis i unes bones pràctiques que ajudin les persones són les que guareixen de debò les vulnerabilitats.

El tercer vèrtex al que feia referència és a la complexitat de tot plegat. Vivim en un escenari que demana que hi hagi diàleg, no podem caure en les solucions fàcils dels neopopulismes, cal estimular el sentit crític en tot moment. Per afrontar els problemes cal dialogar i posar-nos d’acord entre els diferents àmbits polític, salut, economia. Em demano si tot plegat es fa bé i si els diàlegs arribaran a bon port.

El quart vèrtex és la volatilitat, diu que hem entrat en un món gasos. Santa Teresa d’Ávila ja deia «todo se pasa», al seu elogi de la paciència. S’han volatilitzat molts negocis, aconseguirem que es tornin a solidificar. Amb quins recursos administratius comptem?

I l’últim vèrtex és el de la ductilitat, cal que tinguem la capacitat de doblegar-nos per adaptar-nos. No sobreviu el més fort, sobreviu el que s’adapta. 

Aquestes paraules són molt boniques i poden apel·lar totes les espiritualitats i religions, però no és el mateix dites dins d’un despatx que havent d’anar a buscar menjar al banc d’aliments o enmig d’un desnonament o esperant cobrar l’atur, o intentant refer uns papers, o estant confinat sense ordinador, o esperant la renovació d’un contracte, o veient el cansament de tots els nostres sanitaris. Al segle XXI i a casa nostra s’haurien pogut preveure moltes accions que no s’han portat a terme i que haurien resolt el nostre estrès emocional. Cal que la comunitat política sigui molt dialògica alhora d’analitzar què s’ha fet abans, durant aquesta crisi pandèmica i el que es farà més tard. Si els nostres governs tenen cura de nosaltres, hi haurà una espiritualitat de debò.