Els temps que estem passant superen de llarg la nostra capacitat d’imaginació. De cap de les maneres podíem imaginar una pandèmia com la que estem vivint, amb totes les incerteses, recels i pors que comporta.

Incerteses perquè no tenim ni idea del què ens espera, ni de quan de temps haurem de passar encara amb l’estigma de la COVID sobrevolant-nos, recels perquè desconfiem de segons quines circumstàncies o actituds tenim i tenen els nostres conciutadans, i pors perquè temem les conseqüències d’un contagi que planeja amenaçador sobre nostre de forma constant.

No ha de ser gens senzill gestionar la cosa pública en un entorn tan desconegut com el d’aquesta pandèmia, però no és menys cert que aquesta gestió ens està portant al límit de la capacitat de subsistència de les nostres empreses (grans, petites i autònoms) que, dia rere dia, lluiten per resistir sense saber fins quan, amb una caiguda dràstica de les vendes o fins i tot amb el tancament temporal del seu negoci. I tot allò que afecta a les empreses afecta de manera directa als seus treballadors, és a dir, ens afecta a tots.

És per això que dic que no ha de ser gens senzill de gestionar aquest equilibri vital entre la salut i l’economia, gens senzill...

Puc entendre que en alguns moments no s’encerti amb les millors decisions, puc entendre que en alguns moments costi de trobar la mesura adient a una determinada situació, i també puc entendre que costi de decidir entre diverses alternatives d’actuació.

I és perquè puc entendre tot això que em veig amb el dret de reclamar que davant els lògics dubtes, els eventuals desencerts, fins i tot els potencials errors, es tingui la màxima transparència en la informació, la màxima humilitat en el reconeixement dels errors quan hi siguin i la màxima capacitat de reacció i correcció quan calgui.

És perquè puc entendre tot això que em veig amb el dret de reclamar que es facin els ajustos econòmics que calguin per assegurar la subsistència de les nostres empreses i els nostres autònoms, perquè la vida de les empreses i els autònoms és la vida de tots nosaltres. Res valdrà res si les nostres empreses i els nostres autònoms no sobreviuen, perquè no tindrem manera de guanyar-nos la vida i, si no ens la guanyem, vol dir que la perdrem. I no ens ho podem permetre.

Estem al límit. Ho sabem i hem acceptat el repte. Els ciutadans (com a mínim, en la seva majoria), fem tot allò que se’ns indica i lluitem per mantenir-nos vius i actius. Necessitem que els nostres governants es situïn també al límit i prenguin amb valentia aquelles decisions que, des del límit, ens portin a la supervivència, també econòmica, d’aquesta pandèmia que més tard o més d’hora superarem.