El Ripollès és un comarca amb una orografia molt accidentada i no disposa de grans extensions de territori per destinar-les a la producció de farratges i cereals. La majoria de superfícies s’aprofiten per pastures. La recuperació d’aquestes i l’aprofitament del sotabosc per pastures és el repte actual per el manteniment de la ramaderia a la comarca. En la totalitat de municipis de la comarca, hi ha de l’ordre de 440 explotacions ramaderes i amb el percentatge de cens d’animals corresponen aproximadament a un 42% de porcí, 36% de vaquí de carn, 18% d’oví-cabrum, 3% d’equí i un 1% de vaquí de llet. També hi ha dos escorxadors, un situat a Camprodon, i un a Ripoll, els quals donen servei majoritàriament a les explotacions de la comarca. Aquests escorxadors, considerats de baixa capacitat, són una peça clau per a la sostenibilitat de les explotacions ramaderes i per aconseguir el producte de proximitat, que des del confinament, tant s’ha posat en valor. En les darreres dades presentades pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), el consum de producte de proximitat enguany ha augmentat un 20%.

En la llei 7/1985 on es defineixen les competències dels municipis, els escorxadors són un servei que s’havia de garantir almenys pels municipis de més de 20.000 habitants. Competència que va ser vigent fins al 30 de desembre del 2013, quan amb una modificació de l’esmentada llei decau aquesta competència perquè en la majoria dels casos el servei el desenvolupaven empreses privades.

Aquests escorxadors són una peça clau per a la sostenibilitat de les explotacions ramaderes

Aquests petits escorxadors tenen una dificultat per competir amb els grans escorxadors i, per tant, tenen veritables dificultats per garantir la seva viabilitat econòmica. Aquesta situació ha provocat que, en alguns casos, s’hagi acabat amb el tancament de determinats escorxadors municipals. Això ha suposat un efecte cadena i ha comportat el tancament d’algunes explotacions ja que la seva viabilitat econòmica estava molt condicionada a la pròpia existència dels escorxadors. Davant d’aquesta situació d’alerta, el DARP ha aprovat una línia d’ajudes per contribuir a la supervivència tan dels escorxadors existents com els nous de baixa capacitat.

Aquest relat és la dura i greu realitat i no m’agradaria gens que també afectés al Ripollès, la meva comarca. Però la situació actual a l’escorxador comarcal és delicada i complexa. La infraestructura ripollesa requereix de grans inversions per adequar l’equipament amb totes les exigències i normatives actuals, per tal de millorar i garantir l’eficiència dels processos. Actualment aquest escorxador està gestionat per ERSA, la qual està conformada per un 80% de capital públic i un 20% de capital privat i està a punt de fer una ampliació de capital per batallar-ne la viabilitat. És imprescindible que tots els ajuntaments de la comarca, els quals tenen explotacions ramaderes al seu municipi s’hi sumin i hi aportin, així com el consell comarcal. És imprescindible i és l’hora de sumar esforços i sinergies en l’àmbit comarcal per tal de poder-lo salvar.

Un dels principals valors de la comarca és sens dubte l’entorn natural i el paisatge que podem oferir a les persones que vivim al Ripollès i a les que ens visiten; no oblidem que aquest paisatge ha estat modelat per l’activitat dels agricultors i ramaders de la comarca. Algunes explotacions agrícoles i ramaderes han diversificat la seva activitat i han entrat dins el món de l’agroturisme i el turisme rural, cosa que ha evitat l’abandonament de moltes cases de pagès, i no oblidem que el turisme és un dels altres pilars econòmic de la comarca.

Per tant, si volem un Ripollès viu, on la gent que hi viu s’hi pugui guanyar la vida i que segueixi bategant, tots i totes hi hem de posar de la nostra part. Els i les ramaderes han de poder fer la seva feina i guanyar-se la vida per mantenir aquest paisatge; les administracions locals i supramunicipals han de donar tot el suport necessari; els botiguers i restauradors han de poder vendre i promocionar el producte de proximitat; i els consumidors hem de poder apostar per el seu consum, no només per permetre’s un plaer al paladar, sinó també per tot el valor afegit social i econòmic que aquest fet suposa.