Corrien els anys cinquanta del segle passat quan va començar la migració de treballadors espanyols vers Alemanya. Aquell país que havia quedat anorreat, aplanat i tècnicament espoliat, aquell país oferia als treballadors espanyols més atractius que no pas el seu propi. Aquesta era la situació de la “España” d’aquells moments, gairebé vint després d’acabada de la guerra “incivil”. Quanta necessitat, i quanta misèria hi havia; aquest era el veritable origen d’aquella migració (més aviat diríem, fugida). Milers d’espanyols varen anar a cercar millors possibilitats de vida a Alemanya; però també a Holanda, a França, a Àustria... Els temps varen anar passant i encara que, lentament, la situació a casa nostra va anar millorant. Va començar amb l’arribada dels americans i les seves bases; també una lenta obertura cap a Europa... Amb això va aparèixer “el 600”, màxim exponent dels “Planes de Desarrollo”, i també mostra del minso progrés dels treballadors (allò que en diuen el proletariat). I així el nivell de vida anava pujant. Lentament, és cert, però anava pujant.

Quanta necessitat i quanta misèria hi havia; aquest era el veritable origen d’aquella migració

Veritablement no va ser un camí planer i van haver-hi pujades i baixades en l’economia de l’estat com ara la crisi del petroli dels anys 70, i alguna altra que em descuido però, en conjunt varen ser bons temps. Qui més, qui menys, gairebé tothom estava endeutat amb crèdit de la hipoteca del pis, però també va ser el temps dels grans cotxes; i de les segones residències; de l’apartament a la platja; dels viatges a l’altra banda del món...

Fins que va arribar una època que jo situaria en el final de segle, en què el país va assolir el seu màxim de qualitat social (permeteu-me de dir-ho així). Potser la història i els professionals de l’economia em desmentiran. Potser, però, des del meu particular punt de vista, va ser el millor període de la nostra historia; passada i present.

Des de fa uns anys, aquest sistema ha anat minvant, i els apartaments, molts s’han hagut de posar a la venda. Els viatges s’han escurçat... Resumint: el nivell de vida del poble (allò que abans en dèiem el proletariat, i també la dita classe mitja), en general, ha baixat; i la capacitat de compra d’aquesta població s’ha reduït, amb el fet que tot el sistema tendeix a “encongir-se” econòmicament parlant. Però, també cal dir-ho, tot i que no és com abans, encara anem prou bé.

Els he volgut fer aquesta mirada retrospectiva sobre nosaltres mateixos per, des del meu punt de vista, ajudar-los a entendre el que està passant en la nostra mar. El “Mare nostrum” que en deien els romans i que ara més aviat hauríem de dir-ne el “Mare mortum”, per la gran quantitat de persones que hi deixen la vida en intentar travessar-lo.

Què està passant amb aquesta riuada de persones que abandona casa seva en el cor de l’Àfrica i vol venir a viure en aquesta Europa, que els sembla allò que en temps passats en dèiem Amèrica? Creuen que aquí lliguem els gossos amb llonganisses?

Res d’això. Tan sols cal que repassem una mica la nostra pròpia història, que unes línies més amunt us he comentat i entendrem el que els està passant a totes aquestes persones. Allò que passava a casa nostra en els anys 50, per posar una referència sense que vulgui ser exacta; allò que passava aquí és el que està passant allà. Amb un agreujant que aquí no vàrem tenir (bé és cert que en vàrem tenir d’altres, però aquest NO). Em refereixo que tots els sistemes productius d’aquelles terres estan controlats pels europeus, o pels govern corruptes i titelles d’aquelles contrades. Tots hem sentit a parlar dels diamants de sang, o dels desastres ecològics de les explotacions petrolieres a Nigèria, especialment en el seu delta. Tots hem sentit a parlar de les guerres entre hutus i tutsis, on es jugava a futbol amb els caps de les víctimes decapitades. O també hem sentit a parlar dels nens soldats. I podríem seguir però no ho faré. Tots aquests mals i les seves conseqüències tenen l’origen, bàsicament, en l’explotació d’aquelles terres pels europeus.

Si realment les autoritats del món desenvolupat volen aturar aquest allau humana procedent del sud, que tot sigui dit de passada, recorda molt i molt els darrers temps de l’Imperi Romà amb la vinguda, en principi pacífica, després ja no, dels anomenats bàrbars. Tot el que està passant ara recorda molt i molt aquell fenomen social dels segles III i IV. Una curiositat, el concepte que tots tenim avui de la paraula bàrbar, està molt modificat respecte del que significava pels romans, que varen ser els inventors de la paraula. Per ells, bàrbar tan sols volia dir estranger. Perdoneu la digressió. Si volen resoldre el tema de veritat, tan sols cal mirar el cas d’Espanya, i veureu la solució. Cal fer que el nivell de vida d’aquelles gents pugi com en el seu dia es va fer aquí i ben aviat veureu que l’onada migratòria minva.

No es qüestió de barreres, ni de fronteres. Res de tot això. És una qüestió de supervivència. Al menys, a mi m’ho sembla.