Després de vuit mesos de coronavirus i de les seves múltiples i greus conseqüències, he detectat una davallada en la moral de la tropa. D’una banda, és comprensible: tothom està cansat del bombardeig informatiu, de les restriccions en tots els àmbits i del temor per la malaltia pròpiament. Situo aquesta consideració en últim lloc, ja que crec que el col·lectiu negacionista o el dels que en menystenen la importància, és encara petit. Sobre el que se n’ha dit la infoxicació, amb un neologisme prou explícit, seria també aplicable a molts altres aspectes de la nostra quotidianitat: ens arriba tant de fato sobre coses de les quals hi entenem poc o gens, molts cops de la mà de persones que hi entenen igual o menys que nosaltres, que es produeix un enfarfec colossal. De l’altra, sobre les restriccions que la pandèmia ha imposat, tinc la percepció que estan topant cada cop més amb l’escepticisme de la població. És lògic, ja que afecten a aspectes substancials de les nostres vides. No vull emprar l’expressió ‘drets’, que ho són, per no topar d’entrada amb la vessant legalista de la qüestió. Les limitacions són personals (confinament, toc de queda, tancaments perimetrals...), laborals (atur, accés a la feina, teletreball, empreses tancades), socials (bars, restaurants, locals d’oci), polítiques (alteració en les fórmules de participació parlamentària i ciutadana), artístiques (bloqueig gairebé complet de tota manifestació creativa), esportives (tan en l’acció com en la contemplació), religioses (debats sobre la conveniència de determinats actes litúrgics) i, per descomptat, sanitàries (malalts, ajornament d’actes mèdics, personal sanitari estressat, hospitals, defuncions) i econòmiques (precarietat generalitzada). També és un trasbals psicològic com no havíem viscut mai els que, afortunadament, no hem hagut de patir guerres ni catàstrofes de gran magnitud.

La gestió tan mèdica com política, econòmica i social d’aquest daltabaix, ha recaigut en els governs de torn. Aquí és on volia anar a parar. No vull parlar, per desconeixement, de com viu la ciutadania totes aquestes exigències fora de les nostres fronteres, però sí que m’adono que, de portes cap endins, el que no respiro és una sensació de confiança.

Fa molt que crec que a Espanya el govern és com una macrogestoria que, més o menys, governa però no mana. A Catalunya tenim una delegació regional, a caprici dels d’allà, que tampoc disposa gaire. A Espanya, opino que els governs elegits democràticament pel Parlament estan permanentment tutelats pels de sempre, i situats en setè o vuitè lloc en l’ordre dels que manen de veritat: el cap de l’estat, el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Constitucional, la Guardia Civil, la Policia, el Tribunal de Cuentas, les empreses de l’Íbex, la premsa de la capital de l’estat, l’Opus Dei... A Catalunya hi podríem afegir la Junta Electoral i altres. Aquesta situació de feblesa absoluta i de desgovern es tradueix en una imatge erràtica en tots els aspectes.

Aquesta situació de feblesa absoluta i de desgovern es tradueix en una imatge erràtica en tots els aspectes

La confiança neix d’una percepció d’autoritat. Autoritat no són els numerets esperpèntics d’aquest jutge del judici del 17 A, ni les detencions espectaculars i sense motiu de ciutadans que després es demostra que són innocents, ni amb editorials troglodítics als diaris de la capital, ni destituïnt i engarjolant polítics elegits pel poble, ni violentant les lleis per seguir gaudint dels ajuts públics, ni beneficiant-se de la corrupció dels partits per aconseguir contractes suculents. No, l’autoritat és exactament el contrari. Quan un va al metge, a l’advocat, al botiguer de la cantonada o al sastre, ho fa per la confiança que aquests professionals li desvetllen i, voluntàriament, se sotmet als seus criteris en base a la solvència que se’ls suposa. Sembla que això, massa sovint, no val per la política.

L’autoritat en qualsevol aspecte de la vida, prové del coneixement, personal o obtingut d’uns assessors solvents, de la fixació d’uns objectius clars, del dibuix d’una estratègia coherent, del manteniment d’unes pautes sòlides, de la comunicació convincent de les mateixes, de la transmissió de que hi ha voluntat i capacitat de portar-les a terme, de la valoració global dels problemes i de la previsió i capacitat de resposta de les diferents variables que poden aparèixer... Tots aquests i probablement altres factors, intervindran en la confiança pública i facilitaran la comprensió i el seguiment de tot el que caldrà proposar.

Contemplar com uns governs mal informats, prenen de vegades decisions poc comprensibles i pitjor explicades, oferint una imatge de constant canvi de parer, de divergència, de superficialitat, sobre aspectes que afecten seriosament la vida de les persones, no és el camí. Estem en una societat infantilitzada, però potser no tant. Fer les coses bé, pot significar en alguns moments destinar-hi molts diners, és cert, però si s’obliden aquells criteris que són de franc tampoc no resoldrem res.