Aquests darrers dies he llegit abastament als diaris i he escoltat als mitjans audiovisuals el comentari que els Estats Units estan dividits entre dues idees confrontades de país, i la seva incidència en la governabilitat. Però si això del duo antagònic és més vell que l’anar a peu, és la sempiterna cançó enfadosa. Rics i pobres, guapos i lletjos, innovadors i immobilistes, reaccionaris i revolucionaris, la dualitat existeix, ha existit sempre, existirà sempre. Ho vaig aprendre de molt jove quan vaig llegir una sentència que em va deixar esparverat i que el temps m‘ha ensenyat a assimilar. És una frase lapidària del gran poeta necessari Antonio Machado, que no ha caducat ni caducarà mai. “Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de les dos Españas va a helarte el corazón”.

La dualitat existeix, ha existit sempre, existirà sempre

La pandèmia deixarà seqüeles sanitàries i econòmiques però n’hi ha d’altres no tan categòriques, més subtils, però igualment decisives que no hauríem de menysprear i a les quals caldrà fer front. Una d’elles és en el camp de l’educació tan transcendental en la teoria, tan oblidat a la pràctica. Sembla que en tinguem prou amb la simple escolaritat, no ens aturem amb el rèdit que caldria obtenir per no caure en la inoperància. Els centres educatius no són solament un indret on tenir els alumnes ben guardats i reguardats, un aparcament temporal abans d’entrar dins la dinàmica social, ans el lloc on es formen, o on s’haurien de formar, molts més ben preparats que tots nosaltres, els ciutadans del futur. A més, confiem molt en l’aportació que proporcionaran els avenços tecnològics però, qui ensenyarà als adolescents l’olor de les paraules, les veus del silenci, el que respira assossegadament rere les aparences; qui els obrirà finestrals que els menin a somnis impossibles, qui els exercitarà a dubtar per rebutjar las falses certeses i cercar aquelles llumetes menudes que ens ajuden a viure?

Serà que sóc de lletres, però els nombres m’esglaien. Quina fredor la de les estadístiques. Avui ha baixat els nombre d’afectats, diuen, a menys de 500 per cada 100.000 habitants. Avui han baixat el morts, diuen, només 180 ens han deixat, diuen, tot utilitzant mots lenitius. Per a mi això és una aberració, per a mi cada persona és un món, un ésser únic, iremplaçable. No puc suportar que s’esvaneixin anul·lats rere una xifra. M’imagino aquell avi que s’extingeix a la residència, sol sense aquells que han poblat la seva vida; m’imagino aquella família que, reclosa a casa seva per haver atrapat el virus, no podran acompanyar l’àvia que emprendrà el seu darrer viatge sola sens l’escalf dels seus. Contraposant imatges, hi ha tots aquells que, desafiant les normes establertes, menyspreant les mascaretes i les distàncies, no poden prescindir del reclam de la festa, de la fugida de la realitat, de la evasió contínua, de l’alcohol que els obnubila i celebren els seus ‘botellones’ irresponsables.

Miro detingudament la mar, ara a la tardor, quan el mal temps i la pandèmia han foragitat els turistes. Guaito les ones com llepen parsimoniosament la poca sorra que resta a la platja rere les darreres tempestes i m’adono que la mar no canvia mai. Ran de la costa, les antigues masies han donat pas a urbanitzacions que simulen els ruscs d’abelles febroses, sempre atrafegades. Però puc contemplar la mateixa mar, el Mare Nostrum, el pèlag del savi Homer, les mateixes ones que solcaren els nostres avantpassats. Odisseu, a hores d’ara, encara fa el ronso posposant el seu retrobament amb la seva muller, encisat pels esculls del camí. Jo n’animo a pujar al seu vaixell: jo també vull ensarronar Polifem, vull esdevenir temporalment un garrí sota els maleficis de la Circe, vull enamorar-me perdudament de la impossible Nausica, vull sortejar esculls, rebutjar veus embruixadores de sirenes i gaudir del retorn a la terra natal, al bressol perdut de la infantesa. Vull tenir a l’horitzó el miratge d’una Itaca possible i benèfica enmig de la deriva que endurim sobre l’oceà de les incerteses.