La política és l’art de l’equilibri. En això hi estarem tots d’acord. No es pot governar sense tenir en compte els interessos dels principals poders fàctics del país.

Tant és així que, quan el president dels Estats Units vol impulsar un pla de mesures pel medi ambient, no se li passa pel cap fer-ho sense preguntar abans al fundador d’Amazon. El mateix li passa al govern xinès. Per molt comunista que es faci dir, les autoritats xineses són les primeres en voler quedar bé amb el gegants tecnològics que impulsen el país com Alibaba o Huawei.

Aquesta grandesa del Club fa al país petit

Aquests grans poders econòmics i reputacionals de cada país antigament se’ls coneixia com els “campions nacionals”. Són marques privades que, amb voluntat o sense, avui exerceixen d’ambaixadores de la cultura d’un país allà on la política no arriba. És per això que IKEA fa bandera de les mandonguilles sueques o que algunes de les millors marques de cotxes fa temps que ens parlen amb eslògans alemanys que ningú entén.

A Catalunya aquest campió nacional també està molt clar quin és. Tot l’entramat de Naturgy, de Caixabank o de la SEAT tenen un pes cabdal en l’economia catalana, però tots sabem que no són aquests. Ni tan sols ho és GRIFOLS o MANGO, que segurament han fet més per la internacionalització del país que totes les delegacions del govern a l’exterior juntes.

A Catalunya, quan s’ha d’aprovar qualsevol política, tothom sap a quina porta cal picar: al Barça. El club blaugrana uneix les dues grans aspiracions de tota forca política: poder mediatic i econòmic. És per això que, abans d’impulsar un nou pla urbanístic a Barcelona o una política exterior de la Generalitat, sempre es consulta abans al Barça. Efectivament, el Barça és més que un Club.

I per què aquesta reflexió ara? Que el Barça sigui un poder fàctic no és res de nou, però amb les eleccions el focus mediàtic s’intensifica.

Cada dia veiem sortir de sota les pedres a nous precandidats. Persones que, amb molta il·lusió i poc sentit del ridícul (presumptament), surten esperancats a la televisió clamant al cel que tenen la solució a tots els mals d’un equip de futbol. Tots homes. Molts d’ells consultors. La majoria amb titulació d’ESADE. Sovint persones adinerades representatnts de l’empresa mitjana. El català fet a sí mateix. El prototip clar de persona aburgesada que explora nous horitzons amb ambició i un afany clar de protagonisme.

Us seré sincer. No parlo per tots, però els veig com un grapat d’oportunistes. Em costa entendre com es dóna tant crèdit i veu pública a persones que tant poc han demostrat en la seva vida. No els culpo. Segurament tenen el suport de milers de socis i amb això ja és suficient per tenir un pes dins l’entitat. Això encara és la grandesa del Barça. Que pertany a uns quants milers de socis. No obstant, aquesta grandesa del Club fa al país petit.

Quan el govern té al Barça com el principal poder fàctic, ens fa subsidiaris d’un model de gestió d’una indústria de baixa tecnificació. Catalunya ha de ser més que un Club.