Més de mil anys d’història que acabaran esdevenint, simplement, història. Una llengua que mor, un país que havia de ser un estat i que acabarà esdevenint una imaginació col·lectiva.

Negativisme o realitat? Potser no ho veiem bé, potser a la nostra comarca encara tenim la visió que el català és present de manera habitual a la vida pública i privada però, senyors, morim a cada segon. No cal parlar de la situació lingüística del català a la capital del país o a la seva àrea metropolitana perquè tots som conscients que està sota mínims, però què passa aquí, al Ripollès, per exemple, a Ripoll, Bressol de Catalunya, quan ja ha arribat el fet d’anar a un supermercat i que el caixer no t’atengui en català? Camines pel carrer i els nois i noies es relacionen amb una llengua que no és el català a Catalunya, als patis d’escola cada vegada es parla menys... Què farem cadascú de nosaltres per tornar a lloc aquesta situació? Un país és la seva llengua, sense ella no som res.

Un país és la seva llengua, sense ella no som res

Com hem arribat fins aquí i, sobretot, perquè els nostres governants no fan absolutament res per evitar aquesta pèrdua? No tenim unes lleis lingüístiques? Algú vetlla per fer-les complir? A la televisió pública del país no s’hauria d’escoltar català? I no un català qualsevol, amb calcs d’altres idiomes, sinó el català de veritat. On són els pronoms febles? Puresa lingüística perquè la llengua és com és, no com alguns volen que sigui. Podria ser que en nom de la multiculturalitat mal entesa, del procés al no res i del progressisme que no aporta cap tipus de progrés, acabem perdent el nostre bé més preuat?

En resum, tenim un greu problema i que no us confonguin, no es tracta de ser més o menys que els altres, es tracta de garantir que seguim sent nosaltres. No es tracta d’educació, ser ben educat no vol dir canviar de llengua; vol dir ajudar a l’altre a relacionar-se amb la llengua autòctona del lloc. A Catalunya, en català.