Aquest any ha estat fatídic, d’aquells que tens ganes que s’acabi amb l’esperança que el proper sigui, si més no, una mica millor. Aquest 2020 passarà a la història per ser un any marcat per la COVID-19, activada a Wuhan, a la Xina, una ciutat que ens miràvem per la TV i que ens semblava tan llunyana, però que mica a mica es va anar acostant alhora que tots nosaltres anàvem prenent consciència que no era ciència ficció, sinó una realitat a la qual ens hem hagut d’adaptar i protegir-nos.

Sí que és cert que ja hi ha països que han començat a vacunar a la població i tots tenim l’esperança que, en pocs mesos, puguem posar el peu al coll al maleït virus.

També és cert que als nostres polítics la situació els ha vingut gran, doncs no hi ha hagut marge de temps per poder planificar una estratègia combativa. I ja no parlem dels sanitaris, que han hagut de suportar una càrrega de treball i un desplegament de mitjans humans que han posat el focus sobre les carències del nostre sistema de salut.

Quan la classe política ha d’estar més que mai al costat de la gent, del poble, del territori, hem vist incrèduls com la resposta per part d’aquesta ha estat el silenci

Com he dit, això pot ser comprensible per a bona part de la societat, però també és cert que aquesta pandèmia ens ha permès veure la pèssima gestió política que s’ha portat a terme i també la falta de lideratge en moments tan difícils, des que el passat mes de març es va decretar l’estat d’alarma per la primera onada.

Quan se suposa que és en aquestes situacions critiques, quan la classe política ha d’estar més que mai al costat de la gent, del poble, del territori, hem vist incrèduls com la resposta per part d’aquesta ha estat el silenci. I quan parlo de la classe política, em refereixo a aquells que tenen la poltrona a la capital i no estan disposats a trepitjar territori per conèixer de primera mà els problemes que més preocupen i afecten a la gent.

Posaré algun exemple. Algú creu que és normal que la consellera de Salut, la senyora Alba Vergés, a hores d’ara encara no hagi posat els peus al nostre hospital comarcal? I no només això. Ni tan sols hem rebut una trucada seva per interessar-se pels problemes que estem patint amb la falta de professionals i l’afectació d’aquesta pandèmia. Tot i que se l’ha convidat a venir diverses vegades, la resposta ha estat nul·la.

Un altre exemple que també clama al cel, és el del flamant conseller d’empresa Ramon Tremosa, fins ara eurodiputat i des del 3 de setembre, com he dit, conseller d’Empresa.
Una de les indústries més potents al Ripollès i que dona feina a moltes famílies directa i indirectament a la comarca -propietat en un 99 per cent de la Generalitat- encara espera la visita d’aquest senyor, i de la mateixa manera que l’anterior cas, ni tan sols ha fet una trucada per interessar-s’hi. Això sí, recórrer el territori per anar a presentar un llibre no li fa mandra: divendres passat sense anar més lluny va ser a Girona fent la presentació del seu nou llibre. És indignant que, després del problemes que ha viscut Comforsa, que durant molt temps va estar a la UCI, la resposta hagi tornat a ser nul·la.

És preocupant el nivell de mediocritat dels nostres polítics i la falta de respecte que mostren no acostant-se més al poble, a la gent, al territori, a l’administració local. La gestió política s’ha de fer des del despatx, però també estant al costat dels que ho estant passant malament i no tenen la sort de cobrar els sous que cobren ells.