2020. Any horrible. L’any de la pandèmia. Quantes coses impensables hem hagut de viure que no han tingut res a veure amb el que dotze mesos enrere ens fixàvem com a objectius, propòsits, previsions... Vet aquí que ara estem a punt de cloure l’any (encara faltava l’última sotragada) desanimats, desesperançats, abatuts, convençuts. Aquesta vegada sí, que qualsevol any anterior fou millor.

Certament, no ve gens de gust fer balanç d’aquest 2020 estan a tocar d’unes festes que no seran. A les envistes d’un nou any que ens agafa a la defensiva, donant alè a la difusa esperança de poder tornar a la situació anterior. Amb aquest estat d’ànim baix, permeteu-me que faci unes pinzellades somes sobre algun dels pocs temes que no han estat malignitzats pel que ha estat escollit neologisme de l’any: coronavirus.

No ve gens de gust fer balanç d’aquest 2020 estant a tocar d’unes festes que no seran

Eleccions al Parlament a un mes i mig vistes. Tant els costa als partits independentistes entendre que a la immensa majoria de la població, dels votants, se’ns en refot les seves pica-baralles de nen de pati? Creuen que el votant es para a pensar de quin partit concret és el que ha dit una o altra ximpleria? Realment pensen que fent rebequeries mouen el sentit del vot? Potser sí que estan guanyant abstenció. Aquest és el principal que poden oferir a la causa?

O, perquè els costa tant als nostres polítics dir una frase simple que els dignificaria: “Hem fet tot el que hem pogut”. Ve això a tomb de l’aprovació dels pressupostos de l’estat per l’any 2021? Pot ser que ells se’ls creguin? Que en poden dir en quin any s’han complert? Mireu les liquidacions dels anys anteriors: el 2019, 61 per %; 2018, 57%; 2017, 81%; 2016, 56,%; 2015, 48 %. No és ben cert que el que val d’un pressupost és la liquidació, el fet de passar comptes? En el cas de Catalunya, mai surten positius els números. Aquest 2021, tampoc i encara cal tenir en compte que números de Foment són pitjors. D’aquí a un any en podem tornar a parlar. I encara hem d’escoltar al senyor ministre del ram, el qual amb tota la barra del món ens promet l’enèsima “pluja de milions” en inversions a Catalunya. Abans va ser el Zapatero, després el Rajoy, ara el Sánchez... tot molt còmic, si no fos perquè se’n riuen del patiment diari dels usuaris masegats per l’obligat ús d’infraestructures de l’any de la picor. Certament, els ripollesos tenim el dubtós honor de ser sempre citats amb la R-3 com a ase dels cops. Aviat disposarem de prou matèria per a fer el museu del ferrocarril.

Per altra banda, què es pot dir de l’eurodiputat hongarès d’extrema dreta, homòfob, defensor a matadegolla dels heterosexuals, perseguidor de gais? Enxampat en plena orgia homosexual, trencant les normes del confinament... Tots sabem de la hipocresia d’una part notable de polítics instal·lats en el poder. Però aquest individu crec que n’ha fet un gra massa. Com poden ser tan rebregats els cervells d’alguns individus i de certes ideologies?

Per acabar, una presa de postura: estic molt a favor que es faci el Bike Park al Puig de la Devesa. És clar que tindrà costos ambientals! Quina obra productiva no en té? O és que alguns els agradaria que l’aiguabarreig del Ter i el Freser fos encara una zona verge amb ocellets, llúdrigues i altra flora i fauna ocupant feliços l’espai? Jo m’estimo més que en aquest lloc -amb tots els seus defectes- s’hagi bastit la vila de Ripoll, poder conviure amb la seva gent... Entenc que és bo recordar que, per edificar tots els pobles, alguna cosa es va haver de trencar, fer malbé. També, que si volem que la gent del ripollès puguem continuar vivint dignament en aquests indrets, algun cost haurem d’anar pagant. El circuit i les obres complementàries que demana el Bike Park, crec que tindran un impacte ambiental reduït si el comparem amb tot el que ens pot donar, com ens ajudarà a poder continuar vivint en, i d’aquest, indret singular. Que es faci! I, sobretot, que es faci bé.