A vegades penso que plorem poc. De fet, aquesta reflexió només se la pot fer cadascú, però sospito que, en general, ens aguantem massa les llàgrimes. Segur que això no és bo. Com tampoc ho és aguantar-se el riure i això ho tenim ben clar.

Hem de riure i hem de plorar. No cal sentir-se culpable quan ens rodolen les llàgrimes cara avall. Tampoc hauríem de patir quan ens tremola la veu perquè ens emociona allò que diem o ens trasbalsa.

Aquest Nadal feixuc tinguem un polsim més de paciència amb els adolescents

Certament, en general, hi patim i ho procurem reconduir amb rapidesa. Segurament, amb els mateixos que compartim rialles franques i podem compartir llàgrimes d’emoció o de tristesa. Aquest curs estrany, a l’escola, amb els alumnes adolescents, he estat a punt de plorar un parell de vegades, però he fet l’esforç de contenir-me. I, no crec que hagi estat encertat. Un dia em van preparar una sorpresa d’aquelles que te’n recordes tota la vida i vaig fer un esforç important per no plorar davant les cares d’uns nois i noies que em miraven emocionats. Ens deu frenar la por de semblar massa fràgils o massa tous... quan en realitat aquestes reaccions ens demostren, a uns i altres, que som humans i ens estimem.

Les altres vegades hauria plorat de gust quan ha calgut confinar. Les cares dels adolescents quan els dius que s’han de recloure a casa és un poema. Un poema trist, molt trist.

Moltes i molts enceten vivències quan arriba Nadal, Carnestoltes, la Festa Major... i veure com aquestes dates no s’ajusten al que tant havien somiat o desitjat els posa de molt mal humor i, després, ens queixem perquè estan de molt mal humor... i ja tenim un problema que s’afegeix al problema principal.

Aquest Nadal feixuc tinguem un polsim més de paciència amb els adolescents. Fem-los alguna moixaina d’aquelles que corres el perill que t’esgarrapin tot seguit. Diem-los que no els entenem del tot perquè ens queda lluny la seva edat i que això que viuen ells ara, nosaltres no ho vam haver de viure... però tot i això, volem ser al seu costat. De fet, a uns i a altres, no ens queda alternativa.

Us confesso que acabo aquestes línies sense veure bé el teclat. Alguna llàgrima s’imposa i la deixo rodolar. Tots estem cansats d’aquest temps que ens toca viure i que tants projectes i il·lusions previstes s’ha emportat.

Però hi som, ens tenim i el suport que ens donem ens ha de permetre mirar endavant. I, si la llàgrima rodola, deixem-la rodolar.