No sé si el lector s’ha plantejat alguna vegada l’origen de la paraula ‘desorientat’. Voldria dir ‘haver perdut l’orient’. Pot semblar una associació fàcil, però ho pensava quan aquest any hem vist desaparèixer les cavalcades dels Reis, substituïdes amb major o menor fortuna per trobades estàtiques o retransmissions televisives. Una conseqüència més de la pandèmia. És prou coincident amb l’actual sensació de pèrdua que patim, no en va els Reis venen d’Orient, a l’igual que la llum del dia i de qualsevol màgia, símbol o coneixement primordial que ens nodreix. Una pena en un moment en el qual estem tan necessitats de transcendència. Naveguem permanentment en aigües confuses que ens tenen desorientats. D’una banda, lliguem el nostre futur al progrés i a la ciència, en consonància amb el benestar material que perseguim, de l’altra, no ens podem desprendre del gust per la màgia. D’aquí que lamenti tant la devaluació de la festa dels Reis, sobretot quan més que remeis, necessitem miracles. La nostra fe en el desenvolupament material irrefrenable ens porta, directa o indirectament, a una catàstrofe més que previsible i, en contrapartida, ens veiem orfes de propostes moral i intel·lectualment sòlides... i d’il·lusions sobrenaturals. L’any que hem deixat enrere sembla una sinopsi d’aquella calamitat: capricis devastadors del clima, una malaltia vírica que ens ha agafat per sorpresa, i a la qual molts pocs han pogut o sabut respondre, un enrunament dels fonaments socials, econòmics, polítics i culturals que ens semblaven ben consolidats i la invasió d’una sensació de sorpresa i desencant generalitzats. Ara fa un segle que Oswald Spengler va publicar la seva obra La decadència d’Occident. Doncs això.

La nostra fe en el desenvolupament material irrefrenable ens porta, directa o indirectament, a una catàstrofe més que previsible

Fins i tot els més optimistes veuen el futur complicat. La crisi econòmica del 2008 va ser fonamentalment això: econòmica. Els quatre bandarres de sempre van enfonsar el planeta per una barreja de cobdícia i d’estupidesa i tots demés n’estem pagant encara les conseqüències. El que hem viscut aquest 2020 és més complex. Sovint, algun interlocutor que coneix la meva condició de metge, em pregunta (pobre de mi) què opino de la COVID-19. A la fi he decidit respondre que no n’opino res ja que, a banda de la meva ignorància, canvio de parer cada deu minuts. Confesso que, de bon començament, era dels que creia que això seria una grip. Després vaig veure com n’estava d’equivocat. Malgrat tot, siguem realistes, la pandèmia que estem vivint no és producte d’una malaltia d’extraordinària gravetat en sí mateixa. No voldria semblar frívol amb aquestes paraules, només vull dir que n’hi ha de molt més encomanadisses i mortíferes. La gravetat prové, sobretot, del deficient enfoc polític, de les limitacions sociosanitàries i de l’escanyament econòmic amb els quals s’ha afrontat. Hem descobert que som més pobres del que ens pensàvem, que la nostra capacitat administrativa és minsa i la nostra sanitat fràgil. No és en debades que la meitat de les víctimes hagin estat vells de les residències, que els hospitals no hagin donat l’abast (cas especial és el de Campdevànol, que sembla en vies de liquidació), que l’atenció convencional i els actes mèdics s’hagin desvirtuat completament, o que les mesures epidemiològiques siguin febles.

A la comarca, la gestió de l’epidèmia és francament deficient i no sé si això explica que Ripoll estigui amb els pitjors índex de Catalunya en els darrers dies. No puc parlar amb prou coneixement d’altres llocs del país i del món, però la seqüència de control prevista segons la qual des dels CAP es comunicarien les dades d’infectats i persones properes als rastrejadors, que aquests serien els encarregats de parlar d’immediat amb els contactes  per indicar-los el confinament obligatori i la pràctica del test diagnòstic, i fer un seguiment del seu aïllament, no s’ha portat a terme adequadament, i quan s’ha fet, ha estat sovint amb retard. De poc serveixen les anàlisis d’antígens si no s’actua amb diligència amb l’aïllament. No cal ser epidemiòleg ni expert estadístic per comprendre que si aquestes mesures es prenen amb rapidesa i amplitud, els risc de propagació es limita, mentre que si es retarden, els contactes escamparan els possibles contagis de manera exponencial a cada dia que passa i amb cada persona que s’apropen. També haig de confessar que si ja em va deixar estupefacte el contracte de Sanitat amb Ferrovial per a aquesta feina, em mereix ben poca confiança la que a partir d’ara desenvolupin els serveis propis. Amb qui es compta? Com es pensa fer...? I tot, malgrat que fa ja quinze dies que un habitant del Ripollès no pot anar a prendre una fanta a Montesquiu, mentre que un senyor d’Estocolm pot arribar tranquil·lament a la bonica vila de Llinars del Vallès i estar-s’hi quaranta hores esnifant ratlles de coca. Que baixi algú del pedestal i m’ho expliqui, sisplau. I, de moment, el ritme de vacunacions és deu vegades més lent del que se’ns havia anunciat. De veritat no se sabia de quin personals es disposava, quins protocols calia seguir i amb quines condicions arribaria i s’havia de conservar i distribuir la vacuna?

Estem a la cua d’Europa i el Ripollès, avui per avui, a la cua de la cua. Algú, als nostres municipis, àrees bàsiques, regió sanitària, conselleria o ministeri s’hauria de preguntar com s’han fet les coses. Ha arribat un moment en el qual m’ha donat la impressió que tot acabava recaient sobre la responsabilitat dels ciutadans. Potser si d’alguna cosa ha servit el coronavirus ha estat per constatar les nostres limitacions públiques i les nostres fortaleses privades. O encara més, per comprovar que la nostra aparent prosperitat consistia en viure en un límit perillós.

Tornant al principi, els Reis de l’Orient, mags per definició i naturalesa, seria bo que aquest any ens haguessin portat esperança. Ens cal més que les vacunes i tot.