Bé, sembla que toca parlar de pandèmies (de nou), de la COVID-19, de la inconsciència col·lectiva i d’un munt més de temes repetitius perquè potser deu ser allò que deia aquell: que els que no recorden el seu passat estan condemnats a repetir-lo, com idiotes (el text després de la coma és meu). O potser és que la memòria humana és tan feble que no abasta més enllà d’uns pocs moments? O potser és que la intel·ligència s’ha esfumat enmig d’ones hertzianes estranyes i wifis malèvols dels quals només ens en preocupem per connectar al pou d’escombraries que acaben essent els xats del whatsapp?

Culpem a la resta de les nostres mancances i imperfeccions

Deu ser tot això i molt més. Segurament d’aquí a uns anys algú tindrà prou informació com per reunir-la en algun llibre que ningú no llegirà, que anunciaran per TV3 o alguna cadena d’algun altre estat i, si no hem perdut tots aquell estrany hàbit de llegir altres coses que no siguin les bajanades dels whats, potser entendrem, només potser, que tot plegat havia estat un desastre col·lectiu tenyit d’una estupidesa enorme.

Els governs, i per extensió els països, van a la deriva immersos en una histèria d’impotència que es neguen a reconèixer potser pels rèdits electorals dels quals n’estic fins els collons. Es veu que els objectius a curt termini a la nostra terra estranya no independent són guanyar unes eleccions que, a dia d’avui, no se sap ni si tan sols es podran celebrar perquè sembla que tothom ignori que estem en una tercera onada de contagis de no se sap quantes i que la cosa no pinta bé, siguem realistes.

A voltes em sorprèn sentir persones dient que si el govern permet reunir, sis, set o deu persones ja està, ens reunim i llestos i que no hi ha cap problema. No em consta que cap virus sàpiga llegir, ni tan sols que sigui intel·ligent i, posats, que ni tan sols sigui viu. Aquesta estranya col·lecció de mol·lècules funciona sempre (sempre m’ha semblat estranya aquesta obsessió per marcar-nos uns dies de treball i uns de festius, com si l’univers enter descansés, cosa que no fa, dos de cada set dies).

Deu ser que l’estranya religió que ens varen inculcar a hòsties fa un munt d’anys encara campa alegrament entre nosaltres en forma de virus resident al cervell, de rutina empallegosa i persistent, i pensem que un déu totpoderós ens vetlla i ordena la vida ignorant, posem, els virus, o, si més no, aquest d’enguany.

I al final, culpem a la resta de les nostres mancances i imperfeccions, els bars al govern, aquest als bars, els ciutadans al govern i aquest a tot déu, en fi, que tot plegat no ho entén ni Crist i potser és que si ningú no troba la culpa absoluta potser és que és de tots. O com deia l’embogit Trump, dels xinesos (o dels seus virus).

Algú deia que l’estupidesa humana no té límits i ho subscric. Malgrat tot, tot passarà, vindrà l’estiu i farà calor, i el virus atenuat ens donarà la falsa creença d’haver-lo dominat i a la nova tardor veurem que tot torna a anar en orris i ens queixarem del govern, dels bars, de la gent de les ciutats que ens envaeixen les comarques cada cap de setmana saltant-se controls per viaranys rurals i constatarem, com deia al principi, que, si no recordem els errors, els repetirem, per estúpids (la precisió és meva).

Rock me mama.