A mi m’agradava molt jugar-hi perquè m’hi feia un fart de riure. Et feien una pregunta a cau d’orella: per què serveix un cotxe? La contestaves i tu en feies una altra a qui tenies al costat, també a cau d’orella: per què els núvols porten aigua? I quan s’havia acabat la roda de les preguntes, deies el que t’havien preguntat: m’han preguntat perquè serveix un cotxe, amb la resposta a la teva pregunta. Els relats que sortien eren ben surrealistes i divertits.

Mentrestant, la cúpula política viu dins la seva campana de vidre

Vet aquí el que us explicaré ara: el conte de la Maria Salamientu, que s’assembla al joc dels disbarats. Hi havia una vegada una pandèmia al món. Per superar-la, es va aturar tot. La gent va deixar de treballar i tothom es va quedar a casa. Només anaven a la feina els treballadors del sector de l’alimentació i altres serveis indispensables. Els sanitaris treballaven a cremadent. Hi havia l’esperança de poder-nos-en sortir, però ha passat un any, encara hi som i anem de mal en pitjor. Diuen que potser no es podran atendre ni les operacions d’urgència. No tenim prou sanitaris. Hi ha més de 3.000 ingressats per culpa del virus i aquell que se’n surt després de passar per cures intensives, ha de fer recuperació per exercitar la musculatura que ha quedat totalment atrofiada. Mentrestant, la cúpula política viu dins la seva campana de vidre.

Com és possible que el ministre de Sanitat de l’estat, amb més de 80.000 morts per culpa del virus, content i feliç es presenta com a presidenciable per a la Generalitat de Catalunya pel PSOE/PSC? No tenen vergonya. Aquest senyor el que hauria de fer és dimitir, com tots els responsables que estan al capdavant del govern, tant d’un costat com de l’altre. No serveix de res que els col·legis de metges demanin un confinament més estricte, se’ls escolten xiulant. Diuen que si no som capaços de fer baixar les xifres d’hospitalitzacions, una quarta onada podria ser catastròfica. Cal baixar la pressió assistencial. Les UCI plenes i podrem anar a escoltar mítings a qualsevol lloc de Catalunya. M’estiro dels cabells. Ah! I els malalts podran anar a votar. Surrealista, pitjor que en el joc dels disbarats, però aquests relats no fan riure. Fan llàstima. Vivim amb l’ai al cor. Potser tindràs un infart i no et podran atendre o una apendicitis d’urgència i no et podran operar o un ictus i no et podran ingressar o et trencaràs una cama i no te la podran enguixar… i no perquè no vulguin, és que no podran donar l’abast. I els sanitaris se’n sentiran culpables i els estressarem físicament, emocionalment. Es celebraran unes eleccions en plena pandèmia sense confinament de cap tipus. Prima la política. No s’han pogut endarrerit les eleccions. El Tribunal Superior de Justícia, amb l’aval del partit socialista, aprova que la gent vagi a votar el dia 14 de febrer. L’estat té pressa. No importa la salut. Anem a remolc d’uns polítics irresponsables. Per una persona gran que viu en una residència, anar a votar és un risc i la junta electoral no ha permès urnes mòbils. Que Déu ens agafi confessats. Ja veieu que aquest conte de la Maria Salamientu no acaba pas amb ‘casamientu’.