La veritat és que, per mi, el dia dels enamorats ha estat sempre una diada incòmoda, tenint com tenim la diada de Sant Jordi, amb tota la seva càrrega sentimental, amb el romanticisme de la rosa, i amb goig dels llibres. Amb tot això, el dia dels enamorats, des de sempre, m’ha semblat una diada mercantil sense gens d’encant emocional. Ep!, no dic que sigui així. Dic que a mi m’ho ha semblat sempre. Amb el respecte que em mereixen tots els Valentins, entre els quals, val a dir, hi tinc un bon amic; però aquest és un altre tema. Tornem a la Diada. Si fins ara se’m feia costa amunt, enguany gairebé se m’ha ennuegat. Home, per acabar-ho d’arrodonir hem d’anar a votar; i ho hem de fer “acompanyats” del maleït virus de moda.

La veritat és que amb aquesta primera consideració, les ganes de participar en el procés electoral, la veritat són poques. De tota manera, els membres del món polític, per ajudar-nos en aquesta tasca i facilitar-nos la feina, en la demarcació gironina que està dotada amb 17 escons, ATENCIÓ s’hi presenten 18 llistes. Ningú podrà dir que no troba cap formació del seu grat. És més, aquí en terres gironines que des de fora ens veuen força de la “CEBA”. doncs potser per això hi han entre sis i vuit llistes sobiranistes (segons es miri). Home, això si que és un exemple de com ho hem de fer per arribar a la plena sobirania.

Sigui quin sigui el vostre criteri, el dia 14 feu xuna acte d’amor a Catalunya i aneu a votar

Com podeu veure, no estic en uns moments de deliri patriòtic. No. Però malgrat el meu poc entusiasme per aquesta convocatòria, malgrat això, crec que el Dia del Enamorats, TOTS estem obligats a fer un acte de demostració d’amor a aquesta terra que ens ha vist nàixer, que és la nostra, la de tots nosaltres, i conseqüentment, empassant-nos (si cal) la ràbia, aquest diumenge hem d’anar a votar. 

En la sinceritat del vostre interior potser pensareu (amb raó) que no val la pena, que no s’ho mereixen; que hi ha massa “xoriços” en aquest país, o que allà dalt de la “meseta” tant se’ls en fa qui surti, etc. I tindreu raó però, permeteu-me una breu reflexió.

Des d’allà la “meseta” ens ha volgut doblegar en moltíssimes ocasions; i ho han fet per la força de les armes (1659, 1714, 1939, per posar-ne unes); o ho han intentat per la força de les lleis (les seves lleis) (el Decret de Nova Planta de 1716, el decret de 1938 abolint la Generalitat, o aplicant el famós Article 155, de la “Constitución”); també ho han intentat amb multes supermilionàries amb el president Mas, i uns quants consellers més com la nostra veïna Irene Rigau, o amb els presidents d’Òmnium o amb el de l’Assemblea Nacional, i un reguitzell de noms que us n’estalviaré la seva lectura. O per la via de la inhabilitació, com és el cas del president Torra. Si pareu atenció, veureu que aquesta dèria d’espanyolitzar Catalunya els ve de lluny i malgrat la pressió d’un estat poderós com és el seu, malgrat tot, el fet català continua i persisteix.

A mi m’agradaria viure en un estat espanyol que en els temes de respecte a les comunitats que l’integren, s’assemblés al britànic; ja que varen deixar fer el referèndum escocès per a la seva independència que, recordem-ho, van perdre (o va guanyar seguir a la Gran Bretanya, segons es miri) i gairebé al mateix temps la seva reina concedia el títol (honorífic) de Lord a un nacionalista escocès com era Sean Connery, en el nostre admirat 007.

Per acabar, dues perles de més cent anys i que crec encara són de rabiosa actualitat (malauradament). El desembre de 1918, en Francesc Cambó, adreçant-se al president del govern de Madrid, Antonio Maura, li deia: “Las monarquías no caen por los republicanos, sino por su propia obra. Para nosotros, ¿república o monarquía? ¡Catalunya!”. Vegeu si ara no pensem tots igual. O gairebé.

I veient les coses com estan ara per ara, crec que és escaient acabar amb la mateixa frase que ell va començar el seu discurs: “Ciutadans, ha volgut Déu que en la nostra generació estigui la sort de Catalunya”. Penso que aquesta frase, avui, és totalment vàlida, per això us proposo que sigui quin sigui el vostre criteri, el dia 14 feu una acte d’amor a Catalunya i aneu a votar. Ella ens necessita.

Una darrera qüestió. El dia 1 d’octubre de 2017, gairebé dos milions tres-cents mil (2.286.217) catalans vàrem anar a votar plens d’il·lusió (i de temor). Cada un de nosaltres amb la seva idea de com havia de ser el futur del nostre país. Més de dos milions vàrem dir sí a la independència (2.044.038). Moltes d’aquestes persones, amb el temps transcorregut, ens han deixat; poden ser amics nostres, familiars, coneguts,... El seu esforç d’aquella diada, la seva il·lusió, la seva esperança bé es mereix que el dia 14, arriscant-nos entre els virus, anem a dipositar una papereta dins l’urna de la democràcia. Si fins ara no teníeu cap motiu per anar a votar, crec que el record dels que aquest dia no hi seran és prou motivador com per anar-hi.