Les eleccions al Parlament, imposades pel pròxim 14 de febrer, han patit un gir inesperat amb l’assoliment del tercer grau dels 9 presos i preses independentistes. Uns comicis grisos marcats per la pandèmia, la seva afectació social, econòmica i emocional i les restriccions imposades per fer front als contagis de la Covid-19 que han pres un nou impuls amb la participació política de l’Oriol, els Jordis, en Josep, la Carme, en Raül i la Dolors. La conjunció de la voluntat electoral d’un estat per forçar aquestes eleccions enmig d’una crisi sanitària i la realitat de la repressió ens ha de recordar el perquè de l’àmplia voluntat social i política d’esdevenir un nou estat.

2.850 persones han estat encausades i represaliades des de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 per defensar, principalment, tres drets fonamentals. El dret a decidir, el dret a participació i el dret a la lliure expressió. La seva defensa és tractada amb la mateixa medicina per l’Estat Espanyol. Judicialització, presó i exili. Si bé moltes vegades, tal com ha passat amb els activistes Adrià Carrasco o Tamara Carrasco, les causes són arxivades un cop se’ls ha forçat a l’exili o a l’arrestament domiciliari, en altres casos es decreta ingrés a presó per injúries a la corona, com es produirà els dies vinents amb Pablo Hasel.

Les eleccions imposades del 14 de febrer s’han de visualitzar amb tres enfocaments diferents

L’Estat és poderós i els tentacles de la seva maquinària perversa són infinits i les pròximes eleccions catalanes en són un exemple claríssim. Obligar a votar en plena tercera onada pandèmica és un atemptat sanitari, però el dret a vot, en democràcia, per molt atomitzada que aquesta sigui, s’ha de tenir ben present. No anar a votar és permetre que guanyin els sectors constitucionalistes, els còmplices del règim borbònic i els defensors “de lo atado y bien atado”. No anar a votar és córrer el risc que l’extrema dreta irrompi amb força al Parlament i que el futur Govern de la Generalitat estigui format per sectors que, més enllà d’estar allunyats del dret a decidir, també ho estiguin de la defensa dels drets socials, els drets bàsics de les persones o de la defensa de la cultura i de la llengua.

Cal recordar que fins al 5 de febrer es podrà votar per correu i que els col·legis electorals seran més grans i complicaran un protocol sanitari, amb franges horàries, per garantir el dret a vot i la seguretat dels electors.

La pandèmia ha evidenciat la fragilitat de l’estat del benestar. El global de la societat ha pres consciència de la fragilitat dels sectors vulnerables. Les residències geriàtriques i les persones amb dependència n’han sigut la punta de l’iceberg, però també en són els joves en la seva globalitat i tots aquells ciutadans que s’han quedat al llindar de la pobresa a conseqüència de la crisi sanitària.

Dins l’àmbit social queda molta feina per fer. Desplegar la Llei d’igualtat de tracte i no discriminació n’és un exemple en pro de la igualtat entre les persones, vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin. També ho és l’emergència per aturar els feminicidis, els quals han incrementat proporcionalment amb els confinaments. Cal impulsar un canvi de paradigma educatiu i de gestió per tallar de soca-rel aquesta xacra.

Tanmateix, els grans reptes socials que esdevindran a partir del 14 de febrer en seran l’aplicació del nou Pla Estratègic de Serveis Socials i el nou Model d’Autonomia Personal. Aprovats per una àmplia majoria del Parlament i plantejats per no deixar enrere a ningú i agrupar i ordenar tots els serveis adreçats a les persones més vulnerables.

Les eleccions imposades del 14 de febrer s’han de visualitzar amb tres enfocaments diferents. Recuperar i reconstruir el país a conseqüència de la pandèmia. Posar fi la repressió política i sumar el màxim de sectors amplis per assolir la independència del país i apuntalar les polítiques necessàries adreçades a la defensa i a la protecció de les persones.