Dos mil vint-i-u, i unes noves eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya. Unes eleccions difícils, realitzades en plena pandèmia, que ens han deixat moltes incògnites, però també una premissa clara: el catalanisme polític nacional, el que deriva d’aquells partits que no estan manats (o ho estan menys) des de Madrid, ha assolit el grau final de fer-se dir independentista per continuar sumant vots. Els partits processistes, doncs, han tornat a guanyar les eleccions de manera clara. Però, si això ha de continuar anant de processisme, hi ha, sota el meu humil punt de vista, un partit que ha de fer una reflexió clara i sincera, que ha de mirar la realitat del país i tenir una visió àmplia del territori: Junts per Catalunya.

Aquests últims dies he llegit i escoltat com els vots que van anar al PDeCAT han estat considerats com a vots inútils i que han impedit que Junts presideixi la Generalitat i sigui la força més votada. De tot això només em trontolla que la culpa derivi cap al PDeCAT, quan crec que, a part del mateix PDeCAT i tot l’espai polític catalanista del centredreta, qui ha de fer la reflexió és Junts.

Quin món aquest, ser de dretes, conservador o de centredreta és ser el dimoni personificat

Si mirem el mapa del processisme i la realitat social a Catalunya veiem com les antigues lleis electorals no escrites continuen complint-se: el socialisme espanyol segueix sent la primera força a la Catalunya metropolitana (Ciutadans fou un miratge davant d’un dèbil PSC, castigat encara, entre el seu electorat, pels tripartits passats), Esquerra es fa forta a la Catalunya Nova i Junts es consolida com a primera força a la Catalunya Vella, que, sense cap casualitat, és on el PDeCAT ha obtingut el seu millor percentatge de vot i que històricament havia estat el feu electoral de l’antiga Convergència i Unió gràcies a un fort arrelament al territori.

Si ara mirem l’eix ideològic (esquerra – dreta) veiem que el catalanisme processista (independentista entre cometes) té una amplíssima representació entre l’esquerra nacional, la més centrista (ER) i la més extremista (CUP). On queda Junts? O millor dit, on és el processisme (independentisme) de centre – dreta o més conservador? Aquí és on Junts ha de fer la seva reflexió, ja que el gir a l’esquerra que ha escenificat durant els últims temps és el motiu de la seva no - presidència futura de la Generalitat. No culpeu als altres d’haver deixat sense partit a uns quants. Hi ha una part de l’electorat català, que havia proporcionat majories absolutes nacionalistes i de centre – dreta en aquest país, que es troba totalment orfe de partit i que ha vist en el PDeCAT una possible via d’escapament i això no és culpa de ningú més que d’aquells que han propiciat aquesta orfandat, dels que han fet el gir a l’esquerra. Per votar processisme d’esquerres ja existien dos partits, quin partit hi ha per votar processisme – catalanisme - nacionalisme conservador?

Catalunya necessita, perquè la realitat social és aquesta, un partit nacional i fort de centredreta que acabi de configurar el recompte del vot independentista i propi del país. Aquest partit hauria pogut ser Junts, però van perdre’n l’oportunitat des del moment que, per no quedar malament davant l’opinió pública, van girar cap a postulats d’esquerra. Quin món aquest, ser de dretes, conservador o de centredreta és ser el dimoni personificat. Així i tot, però cal que recordem que, malgrat el salt en el temps, les úniques majories absolutes a Catalunya les va aconseguir aquest espai polític.