De fet, un dels motius que m’ha portat a escriure aquest llibre és justament la consciència que els altres contribueixen a modelar la percepció que tenim de nosaltres mateixos.
Saïd El Kadaoui Moussaoui

M’agradaria explicar-vos una experiència. L’altre dia a 2n d’ESO vam fer una performance. A un alumne, li vam explicar que havia de representar el paper d’un noi nouvingut que arriba per primera vegada a l’Institut: no coneix ningú, no parla cap de les llengües vehiculars del centre i tampoc té bons coneixements ni de francès ni d’anglès. Li donem unes petites eines perquè pugui treballar a l’aula: folis, bolígrafs i li diem que no es preocupi que ja estaran per ell.

Tots plegats busquem la igualtat com a persones i esperem ser respectats i acceptats per poder-nos sentir lliures

Mentrestant, amb els alumnes que queden l’aula, juguem a inventar-nos una llengua. Riem molt. Els dic, que quan entri l’alumne «nouvingut», no li facin cas, que jo ja el col·locaré a l’última taula de la fila i que, seguidament, faré veure que corregeixo uns suposats exercicis taula per taula. Tothom hi va estar d’acord. Entra l’alumne «nouvingut». Li parlo en la llengua inventada. L’alumne se sorprèn, perquè no entén res. Li dic que segui. La resta d’alumnes, fan el seu paper i em parlen en la llengua inventada. Tothom respecta la ficció que hem creat. Aplaudim el treball que hem fet com a actors i passem a comentar el que ha passat.

Notem la mirada desencaixada, la gestualitat nerviosa, l’esquena mig corbada de l’alumne «nouvingut» que seu al final de la fila, sol. Ara, tots seuen sols per culpa de la pandèmia. Li demanem les sensacions que ha tingut i explica que s’ha sentit nerviós, trist, apartat, tremendament sol, amb molta ràbia i gens lliure. La resta d’alumnat comenta que no hi han ni pensat que hi fos. Estaven còmodes treballant en una llengua inventada, s’han sentit acompanyats i tranquils. Mentre comentàvem la jugada, enmig del guirigall, un alumne, assenyalant el presumpte «nouvingut» ens ha dit gesticulant que ell també s’ha arribat a sentir sol, trits i apartat. No li vam saber donar la paraula, però es va expressar enmig de l’esverament. La seva veu s’ha d’escolar en la propera tutoria, quan s’analitzin més profundament les emocions viscudes.

Quan expliquem que, en el proper exercici, farem una bona rebuda al presumpte alumne «nouvingut», hi ha molt alumnat disposat a fer de voluntari com a company tutors per fer una bona acollida al noi que arriba al centre. Quan entra l’alumne a l’aula, seu a la primera fila. La companya tutora l’espera. Tots plegats ens anem presentant i el saludem en la seva suposada llengua d’origen. El noi que ha representat el paper de l’alumne «nouvingut» ens explica que s’ha sentit acceptat, respectat, acompanyat i lliure. Hem vist que quan l’alumnat està ben informat i els objectius són clars és fàcil interactuar i entre tots reflexionar i ser crítics. Descobrim que si no tenim pors, aprendrem, de la mà del nostre alumnat, a ser més oberts i solidaris perquè ens ajuden a desmuntar perjudicis i estigmes preestablerts.

I per acabar, vam jugar a fer nexes. Tots aquells que teníem els pares o avis no nascuts en la localitat del centre on es va fer l’experiment, ens vam posar a un costat de la classe. Només van quedar dos alumnes exclosos. De mica en mica el noi i la noia més nostrats van ser els «diferents» i a poc a poc anaven fent passes per cohesionar-se amb la resta del grup, perquè en definitiva tots plegats busquem la igualtat com a persones i esperem ser respectats i acceptats per poder-nos sentir lliures. Estudiant-nos a nosaltres mateixos vam aprendre geografia i història, tot rient. Però hi havia alumnes que no gosaven dir quina era la seva llengua familiar. Tenien vergonya. Potser els hem usurpat part de la seva llibertat, quan perceben menyspreu cap a la seva llengua d’origen? No ho permetem. Reconèixer el nostre bagatge cultural lingüístic ens iguala com a persones. I ens permet dir, això també ho diem en la nostra llengua.