En una població d’uns 10.000 habitants, una dotzena de nois es conxorxen per cometre un assassinat en massa. El resultat acaba sent la mort de 16 ciutadans i de 8 dels joves. Explicat així podria semblar una increïble sèrie de Netflix situada en l’Amèrica profunda. Però això és exactament el que va passar a Alcanar, Barcelona i Cambrils fa dos anys i mig, i els causants de la calamitat eren de Ripoll.

Les darreres setmanes ha tingut lloc el judici contra tres individus acusats de tenir relació amb aquella cèl·lula criminal. En el moment d’escriure aquestes ratlles no s’ha dictat encara la sentència. No diré que sigui el de menys, si més no per als que s’han assegut al banc dels acusats i per a les persones que els siguin properes. Sí que ho és a efectes del global de la tragèdia. Què voldria destacar, però? Doncs ni més ni menys que a Ripoll no n’he sentit parlar ningú.

Que no en parlem no vol dir que tot el d’aquells dies tingui res de normal

Ripoll viu amb una aparent normalitat i distanciament aquells esdeveniments. Dic aparent ja que sembla la mateixa que es vivia el dia 16 d’agost de 2017, i l’endemà va passar el que va passar. Que no en parlem no vol dir que tot el d’aquells dies tingui res de normal. La prova és que, malauradament, la vila va ser notícia mundial com no ho havia estat mai.

El judici que ha tornat a posar d’actualitat aquells crims ha tingut moments tan esperpèntics i confusos que no en podem esperar res d’aclaridor. Les formes eren més pròpies del segle XIX que de l’actual: un jutge amb rampells histriònics, una sala en la qual els mitjans de comunicació telemàtica no funcionaven i es donava per fet que era igual, el regne del Marroc donant una resposta esquiva als requeriments del poder judicial de l’estat espanyol, etc. L’esforç per evitar entrar en el fons de les qüestions ha estat tan notori que, fins i tot als no conspiranoics, ens ha fer creure que els serveis secrets i policials del país hi estaven involucrats, ni que fos per negligència. La judicatura ha seguit l’estela de la Mesa del Congrés espanyol en bloquejar qualsevol camí d’investigació.

Mentrestant, a la gent del carrer hi ha una pila de coses que ens grinyolen. Ja entenem que, realment, els assassins de la Rambla de Barcelona eren l’última baula d’una cadena molt més llarga i complexa, i l’imam inductor, la penúltima. No sembla que el sinistre Abdelbaki es Satty els ensenyés gaire cosa més que a fer bombes ja que, per la pinta i les declaracions, els terroristes mostraven una ignorància completa de la cultura i la religió islàmiques. Sembla de sentit comú que per sobre d’ells hi havia interessos d’abast planetari que van moure els fils fins arribar a la massacre. Que en aquell moment el nucli explosiu es formés a Ripoll, a l’igual que en altres moments es va formar a Niça, París, Londres o Madrid, és i no és fortuït. Sembla una obvietat que aquell imam, empresonat per tràfic de drogues i presumpte confident, no va ser vigilat, i els ripollesos que incautament el van contractar no van ser adequadament advertits ni van ser prou prudents com per cercar-ne els antecedents, les referències que en diríem, en llogar qualsevol persona per a qualsevol feina. Des del 2009 se sabia que Catalunya era un lloc amb risc d’activitat terrorista. Des del 2015 la CIA tenia elements destacats a Barcelona i Tarragona, on se sabia que hi havia els nuclis més actius... Però, deixem-ho córrer, ja que no crec que arribéssim enlloc.

Comprenc que Ripoll vulgui girar full d’aquells fets desgraciats. A més, la immensa majoria de ripollesos no ens hi sentim implicats ni directa ni indirectament. És com si allò hagués passat a les antípodes i no tingués res a veure amb nosaltres. No he apreciat a la comarca una allau d’articles de premsa, taules rodones, assajos o apunts crítics sobre aquell fenomen. Aquesta és, però, una veritat parcial. Res més lluny de voler sembrar un ànim de culpabilitat en allò que els ripollesos en general no en tenen cap culpa, però crec també que podem caure en l’extrem oposat. Ripoll, com a vila, no en va ser partícip, no l’hem de veure involucrada, però d’al·ludits sí que en vam ser. Una periodista em va preguntar un dia si pensava que Ripoll n’havia fet un tabú d’aquell malson. No sé si és el nom que mereix, però sí que de vegades penso que hem acabat creant un misteriós acord social per no parlar-ne. Com si tinguéssim por de fer-nos mal.