Si hi ha una administració de l’Estat que ha vist molt deteriorada la seva credibilitat per la majoria dels catalans aquesta és, sense dubte, la Justícia. Crec que la causa principal rau en el fet que la judicatura s’ha atorgat el paper de defensar l’estat i la manera de viure dels grans poders, a qualsevol preu. Avui, l’entramat judicial posa molta cura en fer el que feien abans els militars sovintejant cops d’estat per imposar l’anomenat ‘ordeno i mando’. Però és clar que avui en dia els cops militars en l’àmbit mundial no superen cap sedàs ètic. En canvi, les intemperàncies judicials colen millor.

Els crims d’estat es paguen amb els nostres impostos

Ve això a tomb perquè aquest dies s’han fet públiques revelacions escruixidores sobre algun dels disbarats que van fer certs estaments estatals en els anys de plom al País Basc. Un tal capità Pedro Gómez Nieto hi ha posat veu, confirmant el que prou bé se sabia. Faig memòria de només tres casos: Miquel Zabaltza: un conductor d’autobús, que MAI es va poder demostrar que tingués res a veure amb ETA, va ser cridat a declarar al lloc més sinistre d’Euskadi: la caserna de la GC d’Intxaurrondo. Allà, arran dels maltractaments infligits -tal com explicava al seu superior el capità Nieto- se’ls va quedar a les mans mentre el torturaven per sistema d’ofegament. Tres setmanes després, el seu cadàver va aparèixer, emmanillat, a la llera del riu Bidasoa. Una simple autòpsia hauria determinat si havia mort ofegat al riu. Malgrat el cúmul de proves indiciàries del crim, ni la policia ni la justícia van saber o voler trobar cap culpable. El crim va quedar impune.

Lasa i Zabala. Aquests sí, membres d’ETA, però sense delictes de sang. Segrestats pels Gal a França, foren traslladats a la sinistra caserna. Després d’innombrables sessions de tortura, quedaren tan malparats que els consideraren no ‘recuperables’. Malferits, foren traslladats d’incògnit a Alacant. Allà (afirmació del capità Nieto) els obligaren a cavar la seva fossa abans d’assassinar-los a cara descoberta, amb tres trets al cap. Anys després un caçador va trobar les restes (havien estat enterrats amb calç viva) i van poder ser identificats. Aleshores sí, es va haver de condemnar als culpables: el coronel Galindo, que de 64 anys de presó en va complir quatre. El delegat del govern Julen Lopetegui, de 69 anys de condemna, en va complir un. Els autors materials del crim, condemnats a 67 anys i 8 mesos, van estar poc més de sis anys a la presó.

Segundo Marey: ciutadà francès, sense cap implicació política ni criminal. Segrestat pels Gal (un grup ultra finançat amb diners dels fons reservats que van assassinar a desenes de persones, moltes d’elles per error) va passar un infern mentre va durar el seu segrest. Es va condemnar, entre altres, a Vera (secretari d’Estat) i a Barrionuevo, ministre d’interior de Felipe González (després reconvertit en un dels grans vividors de l’Estat) a 10 anys de presó. Van ser indultats tot just 3 mesos després. Què tenen en comú aquests i altres desenes de crims d’Estat? Doncs senzillament que aquestes i moltes altres activitats criminals (a part d’engreixar butxaques de particulars) han estat finançades amb diners de l’erari públic, és a dir que els crims d’estat es paguen amb els nostres impostos. Potser encara hauríem d’estar agraïts que no se’ns acusi de complicitat!

Dos activistes catalans que van pujar sobre un cotxe-esquer (que altres havien destrossat prèviament) i diversos polítics reus d’haver impulsat un simple referèndum, fa més de tres anys que son a la presó o a l’exili. També uns rapers, aquests pel crim d’haver acusat d’un delicte demostrable a la monarquia Borbònica. Justícia i ‘Gobierno d’un estat (ara rebatejat com la ‘Democracia más consolidada de Europa’ es complementen a l’hora d’impedir cap mesura de gràcia, prossegueixen amb la venjança.

En fi, que molts dels que vam convèncer als nostres fills per no tirar cap paper a terra, per no trencar res en manifestacions multitudinàries, fa temps que ens hem quedat sense arguments. Ras i curt, si jo ara tingués 20 anys, és clar que, tot i condemnar les accions incíviques d’alguns brètols rebentadors, el més probable és que encès per la indignació, també em manifestés. I que possiblement, anés un pas més enllà d’esgargamellar-me cridant.