“Volen que demanem perdó. El jutge de torn diu que he de renunciar a ser president d’Òmnium Cultural. Bé, missatge per a aquest jutge i per a tots els que vindran, que també vàrem dir als jutges del Tribunal Suprem: el president d’Òmnium Cultural l’escullen els socis i les sòcies d’Òmnium Cultural. Cap poder, cap altra institució!”. Aquestes paraules eren les que pronunciava dimarts Jordi Cuixart abans d’entrar novament a la presó de Lledoners, juntament amb els altres presos polítics. Feia només unes hores que els tribunals els havien retirat el tercer grau que els permetia treballar fora de la presó.

Només es pot avançar amb un acord estratègic en les qüestions bàsiques que afecten els drets i llibertats de les persones i del país

Veníem ja d’un matí que el Parlament Europeu havia aprovat la retirada de la immunitat al president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili, Antoni Comin i Clara Ponsatí. Una i altra decisions, no per esperades resulten menys indignants. Les promeses de buscar sortides més o menys dignes a la situació (només n’hi ha dues de possibles, l’amnistia i l’autodeterminació) s’han anat allargant en el temps. Passen els mesos i no se’n concreta cap, i mentrestant, les úniques certeses que tenim son les que van succeir aquest dimarts. Podríem afegir-n’hi d’altres, aquesta setmana: des de l’advertència/amenaça del ministre de Cultura y Deporte al nou president del Barça sobre el paper del club el la Marca España o la culminació del desmantellament, per ordre judicial, del Museu de Lleida. Per no parlar de la reclamació que es fa des del Govern i tots els experts de què el Ministerio de Sanidad autoritzi la vacunació dels més grans de 55 anys amb el fàrmac d’AstraZeneca, com es fa en altres països d’Europa. I podríem seguir, amb els escàndols incessants dels Borbons i amb altres incompetències, abusos, arbitrarietats i intents de limitar les llibertats.

Tot això es produeixen el context de les negociacions per a la constitució del Parlament i la formació del Govern. Com sempre, Òmnium Cultural no pren el paper d’aquells a qui els correspon tancar l’acord, que són els partits polítics. Però tenim clar que des de la situació actual només es pot avançar amb un acord estratègic en les qüestions bàsiques que afecten els drets i llibertats de les persones i del país. La pancarta que agermanava tots els presos abans de tornar a entrar a Lledoners –els que hi son a raó del seu càrrec en el Govern i els que hi són pel seu paper al capdavant d’entitats ciutadanes- era la d’Òmnium Cultural, que aquests dies teniu molts de vosaltres penjada als balcons i que demana l’amnistia. Que no és un objectiu en ell mateix sinó un pas més cap a la solució real de tot el problema, tal com plantejava dimarts Jordi Cuixart: “La nostra és una lluita tossuda i obstinada que només busca un únic objectiu: la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya”.