A les noves generacions, l’expressió ‘la cançó enfadosa’ no els dirà res, no els revelarà una situació que es reprodueix invariablement al llarg del temps, i que tradueix la inèrcia, la trista evidència que moltes coses que haurien d’haver canviat, romanen iguals, inalterables. Un exemple puntual. Avui dia, sembla que la situació de la dona a la societat suscita una mirada més compromesa però tot se’ns en va en eslògans i proclames. Quan deixarem de banda les paraules i ens centrarem en els fets? Costa tant equiparar els sous dels homes i les dones a l’hora d’exercir un treball idèntic? Hi ha coses que romanen enquistades en un passat periclitat. Que trist descobrir que moltes situacions que eren i són francament criticables continuen vigents dècades després. No analitzem degudament el passat per corregir els errors i aconseguir una societat on els nostres fills trobin un món més habitable. Fa molts anys vaig escriure un petit article titulat ‘Notes disperses sobre el fet educatiu’ per La Tira, aleshores incipient, publicació de la bona amiga Roser Salomó, i m’adono que tot allò que vaig escriure continua irresolt. Si no ens replantegem d’una manera definitiva la realitat educativa, i més després de la pandèmia que ens assola, ens veurem abocats al fracàs. Per això, em limito a reproduir aquell text amb la convicció que el seu missatge continua viu i, irremeiablement, sense resposta.

Que trist descobrir que moltes situacions que eren i són francament criticables continuen vigents dècades després

Notes disperses sobre el fet educatiu
Imagino l’aula com el taller d’un terrissaire. Els alumnes són, figuradament, càntirs i soperes, a vegades gerres i àmfores, a vegades pots i olles. Hi ha el del coll esllanguit per on no hi entra gairebé res, el boterut que sempre demana més, aquell altre ple de traus que perd tota l’aigua que engoleix. El mestre seria el terrissaire que, amb dit amatent, esmena i poleix, retalla i afegeix, modifica. Però no podrà fer-hi ben res si el fang no gira, autogira incessant. Ell només pot imprimir el seu polze al fang i perfilar el que cada alumne ha de desvetllar dintre seu. Penso que aquesta imatge la dec a una fascinació pel treball manual. El ferrer, el calderer, el cisteller, veuen el seu producte acabat; el treball del mestre, en canvi, sembra un pòsit invisible que, amb l’ajut del temps, fructificarà o s’eixugarà.

Hi ha mots que em fascinen per la seva grafia, la seva sonoritat captivadora: oreneta, gallaret. ‘Apprendre’ és un mot francès sense un atractiu manifest però que em complau pels dos significats, aparentment contraposats, que comporta: aprendre i ensenyar alhora. Qui ensenya aprèn i viceversa.

En el flagell del fracàs escolar no hauria de neguitejar-nos només la dada estadística, que fa mal d’ulls, ans la diagnosi de les causes, imprescindible si es vol aplicar una terapèutica adequada. La mancança de mitjans, el desgavell social, la desmitificació de l’esforç, la rutina pedagògica, la deserció dels pares, l’absència de referents, l’allau d’interessos diversos que sedueixen els adolescents, el desequilibri entre estudis i vida, la desconfiança envers el futur... són algunes de les causes d’aquest fet, la gravetat del qual hauria de suscitar molta més inquietud, reflexió i debat.

El bon mestre imparteix una matèria, aclareix conceptes, desvetlla dubtes, conrea afeccions, exigeix rigor, engendra respecte, irradia justícia, encomana entusiasme, genera tolerància, traspua passió, revela subtileses, adoba els ermots, empelta tenacitat, interpreta el passat, explora el present, basteix el futur...

L’orientació escolar hauria d’ajudar l’alumne a descobrir i potenciar les seves veritables capacitats, a esbrinar el que més li agrada. Fins quan permetrem que sigui l’atzar el qui decideixi el futur d’un bon nombre d’adolescents?

L’estudi hauria de ser una activitat vital duradora, no el fruit efímer que negligim quan arribem a l’edat adulta. Qui creu que ja ho sap tot, comença a davallar. No hauríem de donar mai per acabada la forja de la nostra identitat. Preferim, però, la tranquil·litat que donen les falses certeses, i no seguim l’exemple alliçonador de la crisàlide: que la crisi, mentre no sigui una i crònica, és l’únic estat autènticament creatiu.

Cal donar a l’adolescent set i no aigua, vies i no destins, finestres i no paisatges.