Ja tenim Parlament!... Encara no tenim Govern... Crec que en aquest moment d’impàs és bo reflexionar sobre què n’esperem d’aquest nou Govern nostre (aquest ‘nostre’ no és en sentit de propietat, sinó en sentit participatiu). El cert és que tots n’esperem moltes coses i molt diverses; com correspon a una societat plural com és la nostra. Però veient quines són les circumstàncies d’avui dia; coneixent els neguits i les angúnies de molts de nosaltres, especialment dels joves, d’una part, i dels més vells (perdó; grans) d’altra part; i perquè no dir-ho, els de l’entremig també; veient això, m’arrisco a fer unes consideracions que, en el fons bé podrien formar part d’un programa i d’una obra de govern... com a mínim, a mi m’agradaria que fos així.

Crec fermament que hi ha tres àmbits en què qualsevol Govern té la obligació moral d’actuar-hi amb sentit patriòtic més enllà de les doctrines partidistes. I on el ciutadà de peu, com vostè o jo, podem valorar amb certitud la bondat (o no) dels governants que entre tots hem escollit. És veritat que l’àmbit de gestió d’un Govern és molt ampli i complicat. És cert. Però hi ha tres parcel·les en les que allò que la gent del carrer en diem “la política”, haurien de restar al marge dels enfrontaments partidistes, i tant sols s’hi hauria d’entrar quan la evolució natural de la societat reclames la seva adequació. M’estic referint la Salut, l’Ensenyament i l’Assistència.

Per què proposo aquests tres i no altres? En primer lloc, crec que tot i que sembla que tots ho tenim prou clar, crec oportú recordar quina és la finalitat bàsica d’un Govern. En el meu entendre aquesta finalitat bàsica de qualsevol govern ha de ser “emprar el recursos públics amb justícia, en termes d’utilitat general i de manera acurada”. Però com que recursos de qualsevol govern sempre són més migrats que les necessitats que cal resoldre, resulta evident que el primer que cal fer és marcar prioritats. I és aquí, quan parlem de prioritats, quan ens cal pensar en el present i en el futur de la nostra societat i la seva gent, que som tots nosaltres.

No cal un govern perfecte; es necessita un que sigui pràctic

Sense resoldre el present, no tindrem futur. Si només pensem en el futur cremarem el present i tots els que en ell estem. Cal fer-ho equilibradament. Per això ens referim en primer terme a la SALUT. Si no disposem d’una ciutadania sana, el treball i la creació de riquesa (en el sentit social del terme) minvaran fins a desaparèixer. Cal doncs disposar dels mitjans i dels elements necessaris com per a garantir en la mesura del possible la salut de tota la nostra ciutadania. Que amb aquesta pandèmia que estem vivint ens ha fet evident les limitacions d’aquests serveis de que actualment disposem. I també hem de reconèixer que, una mica tots, no en fem bon ús dels serveis que en disposem, i són els medicaments que ‘sense estrenar’ van a parar a les deixalles, amb el malbaratament de recursos que això comporta. En aquest punt també convindria d’actuar-hi.

En segon terme l’ENSENYAMENT (que no l’educació; l’educació comença amb el primer canvi de bolquers quan tot just ets un nadó). En aquest àmbit s’hauria de fer una legislació, unes normatives i unes dotacions pressupostàries ben estructurades, ben analitzades, de tal manera que el projecte conjunt de tots els nivells i graus d’aquest àmbit fos durador més enllà de les naturals alternances polítiques. Que fos útil per als estudiants, des de les escoles bressol fins els doctorats i els post grau. No es tracta de ‘passar’ anys ‘estudiant’; es tracta de donar coneixements i formació útils per a la vida social en primer terme, i també per a la vida professional, evidentment. En cap cas el món de l’ensenyament ha de ser una ‘guarderia de parats’, com tampoc ha de ser ‘una repartidora de diplomes’. Això porta el país a la ruïna tant en sentit econòmic, com en l’àmbit social. No és ara ni el moment ni el lloc de desenvolupar aquest tema. Tots coneixem sobradament que quan han governat les dretes, han fets les seves lleis, i degut a la natural alternança, en pujar les esquerres, les han tret i hi han posat les seves; amb el fet que el nostre jovent ja no sap si per ser enginyer, ha d’estudiar tres, quatre o cinc anys. No cal que ara us desenvolupi tot el programa. Crec que amb les idees que he presentat n’hi ha prou per entendre’ns.

Quan a l’ASSISTÈNCIA, tots aquells residents a Catalunya, nascuts aquí o en qualsevol altre lloc, que hi tinguin residència i puguin acreditar que han participat activament en la nostra societat ja sigui treballant ja sigui de qualsevol altra manera activa i productiva, haurien de tenir accés a un habitatge digne, i a un ajut de subsistència, en aquells moments de la nostra vida que sembla que tot s’ha girat en contra nostra. En el benentès que, mentre rebi l’ajut, per compensar-ho haurà de participar en treball o activitats comunitàries, o qualsevol altre; perquè de la mateixa manera que quan ell està necessitat de la col·laboració de la societat aquesta, mitjança el Govern l’assisteix, de la mateixa manera aquest afectat hauria de correspondre participant en la tasca col·lectiva de la societat a la qual pertany, això si, en proporció a la seva capacitat.

Per acabar, permeteu-me que empri un pensament d’un personatge extraordinari, Aristòtil. Ell, ja fa 2.300 anys deia: “No cal un govern perfecte; es necessita un que sigui pràctic”. Crec que avui encara és vàlid aquest criteri, o com a mínim, a mi m’ho sembla.