El reconegut i prestigiós historiador israelià Yuval Noah Harari en una recent entrevista concedida a diversos mitjans de comunicació, explicava la seva visió sobre la pandèmia i el què ens estava comportant; malgrat tots els malgrats, argumentava que ens estava donant dues lliçons positives i que la humanitat faria bé en no menystenir-les i, en la mesura del possible, seguir-les.

L’una feia referència no tant a la vacuna en si sinó en el com s’hi ha arribat en un temps rècord de menys d’un any, gràcies al treball en xarxa d’una munió de laboratoris i científics d’arreu del món, que ha possibilitat l’optimització d’esforços i el poder compartir els avenços que s’anaven desenvolupant; en altres termes, als avenços prodigiosos en el terreny de la biotecnologia, la COVID també ha posat negre sobre blanc l’immens poder de la tecnologia de la informació.

La tecnologia de les TIC és una eina eficaç, però que mai no podrà substituir la calidesa i l’humanisme de les classes presencials

L’altra gran lliçó que, a parer seu, ens ofereix la COVID-19 és la de la importància de la xarxa informàtica mundial que ha resistit l’embat del patogen de manera admirable. En paraules seves, «un dels fets més notables de l’any de la COVID és que internet no va fer fallida. (...) L’any 2020 les escoles, les oficines, les esglésies... van passar a treballar en on-line gairebé d’avui per demà, però internet va aguantar.»

I és precisament aquest darrer punt, el referit a les escoles i centres d’educació, on vull posar més l’accent i intentar respondre a la pregunta de quins efectes ha tingut el coronavirus en la tasca diària de docents i de discents.

Cal anar per parts, ja que si bé la xarxa informàtica possibilita els confinaments perllongats (personalment, crec que no és gens agosarat afirmar que la revolució digital ho està canviant tot de soca-rel), no ho és menys, de cert, que també comporta un immens desgast mental, entre altres coses a considerar.

Val a dir que l’ensenyament on-line no presencial pot ser molt útil si no s’allarga massa en el temps i, d’aquesta manera, no pressuposa convertir-se en un obstacle per a la socialització que entre l’alumnat i alumnat-professorat es dóna a les escoles, cosa que forma part del seu genoma docent. Demorar massa dies l’ensenyament a través d’una pantalla d’ordinador no és bo, car no només dificulta o impossibilita el fet socialitzador dels centres escolars, sinó que comporta uns canvis de ritmes i un trencament de rutines que no fan res més que posar pals a les rodes al procés educatiu.

La presència física del professor/a a l’aula és quelcom insubstituïble car és la peça sine qua non l’educació no és factible en tota la seva ampla riquesa de matisos i connotacions, des de l’empatia que en resulta fins a la resolució de dubtes i preguntes que sorgeixen.

Feia referència unes línies més amunt sobre el desgast mental; veritat, ja que la preparació de classes i les labors correctores per part dels docents es tornen més àrdues i no sempre prou satisfactòries, car el dubte raonable si l’esforç esmerçat arriba amb prou claredat a tots els i les alumnes és fa palès; per part dels discents, el cansament que pot comportar (i de fet comporta) veure i sentir la classe a través d’una finestra de plasma que no permet cap mena d’interrelació social es converteix en avorriment que, al seu torn, possibilita i facilita, ambdues coses alhora, poderosos elements de distracció. Pèrdua d’hàbits d’estudi i de treball és l’altre risc ben present en una situació allargassada temporalment de l’ensenyament on-line.

Què vull dir amb això? Que la tecnologia de les TIC és una eina eficaç, i tant com sí, i que pot ser – és! - d’una gran ajuda al dia a dia lectiu, però que mai no podrà substituir la calidesa i l’humanisme de les classes presencials.

Si aquest escrit començava amb unes paraules de l’historiador Yuval Noah Harari, també els seus mots referits a educació el clouran: «Com es pot viure en una era de perplexitats en què les antigues històries s’han esfondrat i no n’ha aparegut cap de nova que les substitueixi? (...) Per anar al ritme del món del segle XXI, cal que les escoles insisteixin en l’aprenentatge de les «quatre C», això és, pensament crític, comunicació, col·laboració, creativitat.»