La nit del 14-F molta gent se les prometia molt dolces quan els resultats electorals donaven una majoria independentista mai vista en escons (74) i un percentatge en vots superior al 50%. Tots els partits i líders polítics suposadament independentistes sortien als mitjans de comunicació amb cara de felicitat com si els hi hagués tocat la loteria de Nadal. Però, en la trista realitat, no ha canviat ni canviarà res, seguirem igual que abans o pitjor. Molta gent opina i escriu que després dels resultats electorals tenim la independència més a prop que mai. Doncs què voleu que us digui, jo opino tot el contrari, veig la independència més lluny que mai.

Fa uns mesos ja vaig escriure un article que es deia “50%”, on reflectia que superar aquest percentatge era una enganyifa, que no serviria per a res, que ningú ni d’aquí ni d’allà ens escoltaria, que tot era una excusa per allargar l’angoixa i la penúria d’aquesta autonomia estèril, caduca i ineficaç, i la d’un procés que després de més de deu anys de lluita i sacrificis, col·lectius i personals, no en veiem cap llum dins de la foscor.

Després de més de deu anys de lluita i sacrificis, col·lectius i personals, no en veiem cap llum dins de la foscor

Després d’unes setmanes de suposades i intenses negociacions on es va poder constituir la Mesa del Parlament de Catalunya, encetem una setmana clau per formar un pacte d’investidura i de govern. En la meva modesta opinió, crec que sí que es farà govern, altra cosa és si els tres partits independentistes en formaran part, o només en seran dos o només un, que tot podria ser. Però el que menys em preocupa és quins partits formaran part del govern de la Generalitat i quins noms ocuparan les Conselleries, el que m’importa és si hi haurà una estratègia i un full de ruta conjunt per portar aquesta magnífica Nació Catalana a la seva independència, que la gent que la compon sigui lliure, i que no estiguem sota les urpes d’un estat opressor i repressor de llibertats.

Falten uns dies encara per saber si hi ha acord de govern a tres bandes. De moment se sap poca cosa, només que hi ha preacord d’ERC i CUP i, a falta de més informació, el ha transcendit no pot ser més decebedor. Tornar a fer un referèndum: tornar a comprar les urnes d’amagatotis a Xina? Amagar-les al rebost de casa? Rebre una altra vegada les hòsties dels «piolins»? I aquesta vegada segur que s’hi apuntarien els Mossos! Tornar a veure gent investigada i imputada al Tribunal Suprem? En definitiva: tornar 10 anys enrere… No, gràcies.

Canviar el model policial i prohibir les bales de foam, d’entrada em sembla bé, però de què servirà aquest canvi si els Mossos continuen desnonant àvies de 80 anys, apallissant a independentistes i antifeixistes i protegint les concentracions i manifestacions de l’extrema dreta? Encara que eliminin les bales de foam i disparin pilotes de ping-pong, seguiran buidant els ulls dels manifestants. El problema no és aquest, tot és més complicat del que sembla, i no sé si es vol actuar des de l’arrel de la qüestió.

En definitiva, crec que seguirem molts anys més dins d’aquesta autonomia agònica i inútil. No podrem reactivar l’economia durant i després de la pandèmia, i menys amb els 16 mil milions d’euros d’espoli fiscal, no podrem aprovar lleis socials al Parlament de Catalunya perquè el TC ja s’encarregarà de tombar-les, i seguiran havent-hi investigats, inhabilitats i represaliats, en això sí que estem ampliant la base.

Mentrestant els intoxicadors dels mitjans catalans al servei de l’antiindependentisme, com Sergi Sol o Roger Heredia per dir-ne alguns, seguiran contribuint a fer duradora i eterna aquesta autonomia, que de ben segur que a ells i a d’altres ja els va molt, però que molt bé.