“Prohibit trepitjar la gespa”

i la dignitat no?

Diu la Mafalda.

Quino

‘Tabú’ és una exposició formada per un conjunt d’il·lustracions amb l’objectiu d’informar, prevenir, conscienciar i reflexionar sobre l’abús sexual infantil existent a les nostres llars i al nostre entorn proper. Un de cada 5 nens o nenes han patit o pateixen una situació de violència sexual abans d’arribar a la majoria d’edat. Així ens defineix l’associació Reach (protegint la infància) el propòsit del seu primer projecte artístic. Emma Morales ha col·laborat de manera altruïsta amb l’associació, tot fent-ne els dibuixos.

Dins de l’activitat ‘L’hora del conte’ que organitza la biblioteca de Ripoll, vam fer dues sessions abordant el tema per trencar tabús entre infants i famílies. Vam parlar amb les bibliotecàries per veure com podríem parlar d’aquesta pandèmia amagada sense ferir sensibilitats ensenyant la veritat de cara i empoderant els infants. Vam poder fer la sessió en directe, mantenint les distàncies, amb aforament limitat i sempre amb mascareta. Va ser una sort i ho vam celebrar ballant ‘La sardana de l’avellana’. Tots plegats vam gaudir de la cantarella. Sense donar-nos les mans, però fent rotllana cantàvem: «La sardana de l’avellana, pica de peus i balla de gana, la sardana de Ripoll, mata la puça i deixa el poll, tit, tit, tit, tit.» Amb el «tit, tit, tit» que cantem ajupits i amb el dit picant a terra, com si cridéssim el poll, petits i grans rèiem. L’objectiu de la sardana és cantar aquest fragment per arribar al tros més divertit de fer el «tit, tit, tit».

Els silencis ens encotillen i donen llibertat als assetjadors

I què vam explicar? Doncs el conte de ‘La Caputxeta Vermella’ un clàssic més que revisat, criticat, vilipendiat, però que tothom coneix. I què vam intentar desmuntar? El paper de la nena càndida que l’enganyen i que necessita l’ajut d’un tercer, el caçador, perquè mati el llop i així la iaia podrà sortir de la panxa. Podria passar que el caçador pogués ser un altre ensibornador? L’infant sempre queda indefens. Vam girar la garba i vam fer una adaptació de ‘La Caputxeta Forçuda’, de la col·lecció dels contes desexplicats. Un èxit. Famílies i infants vam començar a posar-nos en forma fent exercici físic, per fer-nos valents i també per començar a formular-nos un munt de preguntes. El fet d’exercitar-nos de manera regular ens fa estar alertes i amb aquesta alerta aprenem a ser més conscients del nostre entorn i a reflexionar sobre el comportament d’alguns adults. Cal aprendre mica en mica a destriar la dolenteria de les coses bones. Tenim tot el dret de poder transitar per carrers i places amb el convenciment que són segures, tenim el dret de parlar amb amics, familiars o desconeguts essent capaços de veure que no ens aixequen la camisa. No ens ensarronaran amb cap paraula bonica perquè en coneixem les intencions. Vam dir que la confiança, el parlar, l’enraonar amb les persones que ens estimem és primordial. Només parlant amb naturalitat desmuntem tabús. Els silencis ens encotillen i donen llibertat als assetjadors. Només mirant de cara a l’assetjador, amb la veritat per davant, els acovardim i els deixem indefensos sense capacitat d’acció. Deixem enrere les versions més conservadores de segles passats que veuen la dona, (Caputxeta Vermella), com un objecte sexual fent-la culpable de les seves accions i de tot allò que li passa.