L’enterrament de Mn. Joan Carles Serra va ser molt i molt emotiu. El Monestir acomiadava una molt bona persona. Un tarannà amable i conciliador que traspuava valors sòlids i bonhomia. Sempre disposat a implicar-se, ajudar i, sobretot, a escoltar.

Les persones que transmeten alegria són les que ens fan veure la vida més bonica

Content de rebre les persones a la rectoria, d’organitzar actes i, agraït quan se’l convidava. Evitant sempre la crispació sabia transmetre les idees amb respecte i empatia.

Ferm i senzill, savi i proper. I, no menys important i significatiu, alegre. Com és de valuós tractar els altres transmetent alegria, serenor, amb simpatia i, quan s’escau, incloure dosis de bon humor.

D’això també en sabia el rector. I li agraíem perquè les persones que transmeten alegria són les que ens fan veure la vida més bonica. Ens la mirem des del cor i des del cor veiem el que més compta i té sentit.

La seva mort ens ha entristit molt. Massa aviat, massa poc temps entre nosaltres. Projectes per complir, vivències per compartir.

El Monestir el va plorar dilluns. Dilluns de Pasqua. El silenci parlava. Mn. Joan Carles, en Joan Carles pels familiars, ens havia deixat la seva petjada en el camí de cadascú. I ho havia fet amb els valors cristians que tant acaronen el cor dels altres. Vam compartir l’admiració per ell.

Familiars, comunitat eclesiàstica, amics i ripollesos. Una llàstima el seu comiat, una sort haver-lo conegut.

A l’Església mentre escoltava les paraules que li dedicava un germà vaig pensar que la mort és sempre molt trista, però que la fe ens la fa viure amb esperança. Descansa en pau, Joan Carles. I, moltes gràcies.