La fascinació de les xarxes socials sobre la gent és tan gran que, com un gran atractor còsmic, remou als racons de la nostra memòria records que creiem morts feia molt de temps. També remouen altres records senyoretes, sovint russes simètriques, que ens diuen marranades incomprensibles i afirmen que tenim uns quants amics en comú, però aquesta és una altra història.

Des del març del dos mil vint, quan la covid-19 i el govern ens va confinar a casa per collons i ens van fer alterar la nostra rutina habitual, que no sé ben bé en quin dia de la setmana visc perquè tots em semblen igualment estúpids, lineals i monòtons entre tanta rutina de desinfecció i distanciament de les persones properes. Robert Wallace culpa al model americà de granges verticals, on amunteguen aus i porcs de manera immisericordiosa, de la generació i transmissió de noves soques de grips que muten com boges entre aus, porcs i humans i es recombinen entre elles per a parir variants noves i mortíferes perquè a l’immens mercat asiàtic que, en la nostra ignorància, sempre menystenim, mengin pollastres com folls i perquè cal augmentar els beneficis sigui com sigui mantenint els engranatges de la cadena de producció a costa de contaminar mig planeta, o enter, que els importa un rave amb fideus.

Només me’n queda el meu record, que no sé quants bytes ocupa al meu cervell, però que em proporciona tant o més plaer que una selfie de merda

Al gra, fa pocs dies al Facebook algú llançava el repte de recordar la primera Coca-Cola que un es va prendre i on i, ves per on, se’m varen remoure les neurones per recordar que la meva primera va ser en un pedregar a Manlleu una tarda calorosa d’estiu mentre aprenia a anar amb bicicleta. Aquella tarda s’ha instaurat a la meva memòria com una d’aquelles tardes calcinades de la Plana, ardent com poques. La meva tossuderia urgent de descobrir l’equilibri dinàmic m’hauria portat a la deshidratació si no haguera estat pels meus cosins que em varen oferir una Coca-Cola d’ampolla de vidre que varen treure d’una nevera petita que guardaven com una relíquia santa de la creu de Crist o alguna collonada similar. Recordo a la perfecció el color vermell Coca-Cola de la nevera, que tenia una porta que s’obria cap a dalt i que les ampolles de Coca-Cola estaven distribuïdes en una mena de camins metàl·lics, enganxades per coll i que al fons hi reposava el gel picat que les mantenia al punt de congelació de l’escala Fahrenheit. La màquina tenia un llevataps collat a la paret del davant amb cargols de llautó de rosca Whitworth i les xapes, simplement, queien a terra perquè el calaix que les havia de recollir ja feia temps que estava ple.

La picor al nas del gas carbònic i el fred al paladar i a la gola encara em reconforten quan hi penso i, com que el record tantes vegades recuperat ha anat agafant proporcions magnífiques amb més detalls que a l’original, sempre acabo associant l’equilibri dinàmic dels ginys de dues rodes disposades en línia, com ara les bicicletes o les motocicletes, amb aquell delit d’assaborir aquella primera Coca-Cola, vaja, que la meva magdalena no és pas ben bé com la de Proust.

En aquella tarda remota que els meus cosins em varen dur a conèixer la Coca-Cola, em va agradar tant que entre els meus cosins i jo ens en vàrem beure massa i vàrem acabar accelerats, histèrics per tant de sucre, i amb els genolls pelats a causa dels infinits intents de millorar el nostre equilibri. Des d’aquell dia sempre demanava a casa que me’n compressin, però la mare, assenyada i estalviadora, s’hi negava i se m’enfadava perquè jo pronunciava Coca-Cola amb la segona o tancada i ella, en canvi, com bona osonenca, oberta.

Si en aquell estiu hagués tingut un telèfon intel·ligent ara segur que tindria una selfie lletja i amb poca resolució d’un barbamec amb calça curta i genolls pelats bevent una Coca-Cola de vidre amb aquella mateixa expressió trista que tenien els infants fotografiats a la Gran Depressió dels Estats Units mentre fugien d’Oklahoma amb tota la família per la sixty-six cap a la daurada Califòrnia plena de somnis.

Però no, només me’n queda el meu record, que no sé quants bytes ocupa al meu cervell, però que em proporciona tant o més plaer que una selfie de merda amb efectes de pa sucat amb oli, filtres per a idiotes i comentaris poc afortunats de gent que no conec que, amb sort, desapareixerien de la vida de tothom en vint-i-quatre hores o menys.

Rock me mama