Al Ripollès paguem els carburants més cars que a les comarques veïnes i sempre per sobre de la mitjana estatal.

Quan jo era un nen, als anys 50 del segle passat, a casa teníem un Opel negre, d’aquells amb forma d’armari, amb el que anàvem més o menys a tot arreu, que no era a gaire enlloc. Com que al meu poble no hi havia gasolinera, el meu pare omplia el dipòsit en un ‘poste’ (així en dèiem sense massa manies lingüístiques) que hi havia a uns vint quilòmetres. Allà ens atenia un senyor que despenjava la mànega, carregava, cobrava i adeu. La comercialització dels carburants es feia en termes de monopoli públic estatal, com la telefonia, els correus, el tabac, la televisió, la loteria i tantes coses que en major o menor mesura no tenien competència. D’aquella benzinera rudimentària, a les que amb els anys van anar apareixent, hi va haver una gran diferència. Grans, modernes, amb botigues annexes, restaurants, tallers, àrea enjardinada i fins i tot dependents que et servien i s’oferien a netejar-te el parabrises o mirar-te el nivell de l’oli. I tot, a un preu fix. El vespre que el consell de ministres presidit pel generalíssim decidia que l’endemà s’apujaria cinc cèntims de pesseta el litre, es formaven grans cues per omplir el dipòsit i estalviar-se algun caleró.

Al Ripollès paguem els carburants més cars que a les comarques veïnes i sempre per sobre de la mitjana estatal

Tot va canviar amb l’arribada d’un comerç més liberalitzat, i en el cas dels carburants no podia ser d’altra manera. Amb les lleis de la Defensa de la Competència, inscrita en el marc d’aquella llibertat d’empresa, s’establia la seva disciplina d’actuació i s’afavoria el consumidor en forma de preus més ajustats i en la millor tria de la varietat i qualitat dels productes. En el cas dels hidrocarburs, aquesta veritat caldria matisar-la. A l’estat espanyol gairebé no s’extreu petroli, el seu refinament corre a càrrec de BP, Cepsa i Repsol, i el transport, l’emmagatzematge i la distribució continua sent gairebé un monopoli de CLH (Compañía Logística de Hidrocarburos), l’antiga Campsa. Des d’aquests llocs a les benzineres només hi va el darrer pas, quan es fixa el preu final. És aquí on els ripollesos perdem competitivitat notòriament.

És evident que en l’actualitat hi ha tres menes de comercialitzadors: les marques, els independents i els hipermercats. Un pot triar el preu consultant uns barems que es publiquen periòdicament (seu electrònica del Ministeri d’Indústria i diferents mitjans) i que mostren que a la nostra comarca es mantenen entre un 20 i un 30 per cent per sobre de les possibilitats que, per exemple, es gaudeix a Osona o l’Empordà. Fins i tot entre les marques hi ha un greuge, i no diguem si comparem amb les ‘low cost’. La diferència de servei entre uns llocs i altres és insignificant: pagar en un caixer automàtic o en una taquilla on seràs atès per un dependent. La feina te la faràs tu igualment i, si t’has de pringar, també anirà a càrrec teu. La disparitat entre uns sortidors i altres, addueixen les grans marques, és la inclusió d’uns additius que milloren el producte. Mai no he tingut clar quins són ni sembla que hi hagi consens sobre la seva eficiència.

He calculat que si en lloc de posar gasolina al Ripollès ho faig en una ‘low cost’ d’una comarca veïna, em pot sortir gratis un dipòsit de cada sis. Tothom és lliure de fer-ho o no, però almenys tenir l’oportunitat semblaria democràtic. Ho dic amb aquest terme ja que aquell dret a la lliure competència sembla que no ens ha arribat, i per allò que tothom sap que la democràcia és el poder de la majoria, però molts obliden que exigeix també el respecte de les minories. No en va, el 53% del preu de la gasolina de 95 octans, i el 57,2 % del gasoli se’n va en impostos, o sigui que alguna millora distributiva ens hauria de tocar.