Cada dissabte, i en fa uns quants, som al local d’Òmnium Ripollès, al carrer de Sant Pere de Ripoll, o bé fent parada -ara que el mercat ha recuperat la normalitat- i amb el mateix propòsit: recollir signatures en favor de l’amnistia per als presos polítics. Ser al carrer va bé no només per a aquest propòsit, sinó també (i sobretot) per parlar, per debatre si s’escau i per resoldre dubtes. Algunes de les persones que se’ns acosten ens pregunten per què continuem demanant signatures si la Mesa de Congreso ja va rebutjar la proposta de Llei Orgànica d’Amnistia que van presentar diputats d’ERC, Junts i la CUP (demostrant, per cert, que la unitat d’acció és possible en aquesta lluita compartida). Certament, la proposta es va rebutjar perquè no hi ha gens d’interès en què aquesta qüestió sigui, ni tan sols, objecte de debat. Es pensen que ofegant la discussió democràtica podran enterrar el problema de fons. Però crec que des d’Òmnium interpretem el sentiment de bona part de la societat catalana quan diem que no es pot defallir. Que cal continuar amb la pressió sobre el govern d’Espanya i sobre els partits polítics. Per molt que el PSOE es posi al costat de la dreta i l’extrema dreta per intentar impedir el debat. I que només l’amnistia i el lliure exercici del dret a decidir el nostre futur poden solucionar el conflicte polític obert.

Es pensen que ofegant la discussió democràtica podran enterrar el problema de fons

Aquest és l’objectiu de continuar amb la recollida de signatures: tornar a insistir, a través de l’anomenat dret de petició, que contempla fins i tot la mateixa Constitució espanyola. I quantes més signatures per donar-hi suport, millor. I tornarem a fer arribar el clam a les institucions, com un corcó, en contra de tots aquells que voldrien silenciar-nos i que oblidéssim els represaliats. Tots: els que són a les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric (quina vergonya, per cert, la revocació del tercer grau a Carme Forcadell i Dolors Bassa!), i també el conjunt de 3.300 persones que en diversos graus tenen causes judicials pendents amb la justícia espanyola arran de l’1 d’Octubre o d’altres episodis de la lluita per la sobirania. Entre ells, el president de la nostra entitat, Jordi Cuixart, l’únic lluitador pels drets humans i líder d’una entitat cívicocultural que està empresonat a Europa per motius polítics, com reconeixen des d’Amnistia Internacional fins a Nacions Unides. No n’hi ha prou amb bones paraules des del govern d’Espanya, calen fets. I de moment, l’únic fet incontestable és que els presos porten més temps tancats amb el govern de Pedro Sánchez que amb el de Mariano Rajoy.

Per això hi tornem, i hi tornarem. I el dia 23 d’abril, no podrem vendre roses ni fer parada, però tornarem a ser al nostre local i recollirem signatures per l’Amnistia. Una bona manera de celebrar Sant Jordi serà posant-hi la vostra. Us ho agraïm anticipadament.