Per sort, de moment, el Ripollès ens escapem dels atacs indiscriminats, injustos i gravíssims dels mal anomenats animalistes que estan patint les últimes setmanes granges de les comarques lleidatanes. Com bé sabeu, la majoria de ramaderia que tenim al Ripollès és un règim extensiu, és a dir, que tenen accés a pastures i això fa que aquesta colla de fanàtics no trobin les imatges que volen vendre per criminalitzar-nos com fan amb la ramaderia intensiva, aquella que els animals viuen dins les granges.

No ens cansarem de repetir una i mil vegades que, a casa nostra, les coses es fan bé. Tots els ramaders i agricultors complim les normatives sanitàries, de benestar animal i de seguretat alimentària que ens aplica la normativa europea, l’estatal i l’autonòmica. És la normativa més exigent en l’àmbit mundial. D’aquesta manera garantim al consumidor que porta a taula aliments segurs i saludables.

La manca de respecte cap a la nostra feina i les nostres propietats privades va en augment

Aquestes normatives es redacten sovint conjuntament amb grups animalistes de veritat que ens ajuden a millorar en tots els temes de benestar animal i que han canviat molt en els últims anys. Aquests que es dediquen a fer pintades insultants i amenaçadores a les parets de les granges, destrossen tanques, portes i posen en perill la vida dels animals i la bioseguretat no són animalistes. Són delinqüents fanàtics que ni tan sols són capaços de donar la cara a les xarxes socials i sempre s’amaguen sota perfils anònims o amb pseudònims. Quan estàs segur que estàs fent les coses bé no tens per què amagar-te. Si ho fan així, per alguna cosa deu ser.

Els mossos investiguen aquests actes vandàlics i els agents rurals també, però la seva feina queda limitada perquè resulta que el departament d’agricultura té sobre la taula un règim sancionador redactat amb la col·laboració del departament d’Interior i Unió de Pagesos, per aprovar. I per què no s’aprova? Bona pregunta... ens agradaria poder-la contestar però no podem. La impotència i la desempara que sentim és molt gran.

Com he dit, estem complint normatives molt exigents, i així ha de ser, perquè estem produint aliments per tota la societat i el consumidor ha de tenir totes les garanties, però, per assegurar que això passa, estem sotmesos a inspeccions contínues i se’ns sanciona si no fem les coses com caldria. Però també necessitem seguretat i protecció i no sabem on trobar-la.

La manca de respecte cap a la nostra feina i les nostres propietats privades va en augment i els delinqüents actuen amb tota impunitat. No són fets aïllats perquè les xarxes socials van plenes d’insults i menyspreu cap a nosaltres cada dia. Molts dels atacs, per la manera que tenen lloc, fan pensar que es porten a terme per persones del territori. Veïns que ens coneixen bé. I això fa por. En què ens estem convertint?

És aquest el país que volem? La pagesia ha de ser l’objectiu? Per què no s’atreveixen en macrogranges o grans indústries distribuïdores que estan fent desaparèixer la pagesia familiar que gestiona i viu al territori?

Hi heu pensat mai que cada una d’aquestes accions és un reflex de cap on va la societat. Farem res per canviar-ho?